the story goes on

S'ha acabat l'experiència del blog d'aquesta assignatura, i he de dir que estic gratament sorprès de com tota la reflexió que el procés ha implicat m'ha fet aprendre sobre l'ensenyament de llengües i sobre mi mateix.

Em vull despedir d'aquesta web compartint amb vosaltres una cita que m'ha arribat a les mans fa ben poc i que ens farà riure a tots alhora que és força pertinent en el context d'aquesta assignatura:

"Un home qui parle trois langues est trilingue. Un home que parle deux langues est bilingue. Un home que ne parle qu'une langue est anglais."
[Claude Gagnière]

Us vull desitjar a tots molta sort en tots els vostres projectes i un estiu molt saludable. Ha estat un gran plaer compartir amb tots aquesta assignatura.

Fins la pròxima!

Exàmens, exàmens...

Començo la darrera tasca d’aquest blog. És curiós que sigui precisament sobre exàmens, ara que ja els tinc a sobre sense saber ni com ni perquè. Parlem d’exàmens llargs: estic agafant una costum estranya i una mica masoquista amb els exàmens de llengües. Com que fa dos anys que no n’estudio perquè la Lingüística no m’ho permet, cada juny des del de 2005 m’he presentat a algun d’aquests exàmens oficials maratonians: 2005 – CAE; 2006 – Certificat d’aptitud EOI anglès; 2007 – Certificat de cicle elemental EOI francès (del qual encara no tinc la nota). Tinc la sensació que és una bona manera d’obligar-me a mantenir algun tipus de contacte amb els idiomes que he estudiat i no sentir que els estic oblidant. Però per ser sincers, són un mala jugada més que no pas una mostra de la competència lingüística.

Aquests són, sens dubte, els exàmens més llargs que he fet mai. Tots ells (i també hi compto el PET i el FCE) m’han produït un mal de cap intens que no m’he pogut treure de sobre durant la resta del dia. Un examen és, per mi, una de les principals fonts d’estrès i neguit; aquests exàmens de certificat no són un examen, en són tres o quatre de seguits = triple estrès! I després suma-hi una altra mitja hora pel dia que has d’anar a fer la prova oral. Una de les deficiències del plantejament d’aquests exàmens és, per a mi, que el límit de temps no està ben calculat (o jo sóc molt lent, que també pot ser). Sobretot en el CAE, vaig tenir seriosos problemes per acabar a temps els exercicis de reading, i em vaig horroritzar a mi mateix veient-me obligat a emplenar més de 5 caselles de manera aleatòria sense ni tan sols haver llegit l’enunciat! Teòricament, no estan del tot mal plantejats: són vàlids perquè analitzen la producció lingüística dels estudiants i fiables perquè els resultats d’aquests tests corregits per ordinadors són pràcticament irrefutables. Però jo no estic tan segur que demostrin tot el que l'estudiant és capaç de fer amb aquella llengua.

Per mi, els exàmens més injustos que he fet mai són els de traducció. Ja sé que aquests no són exàmens de llengües, però alguna cosa hi tenen a veure. La Miren ja n’ha parlat en el seu blog i hi estic totalment d’acord. Hi ha coses que es poden avaluar amb una prova final, però la competència traductora no n’és una. Els exàmens que he fet a la facultat són el més allunyat d’una situació professional real de traducció. Hauria preferit haver de lliurar una traducció curta cada setmana i una de llarga com a projecte final que no pas haver de fer els exàmens tan horribles que he hagut de passar.

L’examen de llengües més important que he viscut mai va ser el CAE. Per mi era un repte personal molt important; amb ell m’havia de demostrar a mi mateix que no m’havia de sentir insegur mai més amb l’anglès perquè estava seguint el camí adequat i progressava com ho havia de fer. És l’examen d’anglès del nivell més elevat que he fet mai. Em vaig preparar tot sol per la prova amb els materials que em van deixar a l’acadèmia on havia estudiat anglès a la Seu, i realment ho vaig fer a consciència.

Els meus nervis quan es tracta d’afrontar un examen són d’allò més exagerats. Amb el temps i la pràctica (que cada cop és més extensa), han anat perdent força perquè vaig entenent que no obtenir els resultats esperats d’un exercici sovint injust per definició no és el pitjor que em pot passar a la vida. El que em fa posar més nerviós és la sensació que no seré capaç de recordar tots els conceptes en les preguntes més teòriques o que no tindré temps per respondre tots els exercicis (hi ha gent per qui això no és cap problema, però per mi sí que ho és!). El meu recurs contra els nervis: respirar profundament unes quantes vegades i mirar per la finestra buscant alguna cosa que em faci sentir més tranquil i segur (i em distregui una mica, de passada...). Alguna idea?

La veritat és que no sóc de tot dolent fent exàmens de llengües. Els exercicis d’opció múltiple, per exemple, no són només qüestió de coneixement, sinó també d’experiència i estratègia. Quan n’has fet molts, ja saps com va la cosa i a quines coses has d’estar atent per trobar la resposta.

Aules, companys i horaris

He estudiat llengües en moltes aules diferents, i de totes elles destacaria característiques positives i negatives. Crec que no he vist mai cap aula que pugui considerar l’aula més ben acondicionada possible; quan he estat en una aula amb una bona distribució, sovint ha esta una aula sense dotació dels aparells necessaris per fer exercicis amb enregistraments (tot i que és cert que la invenció dels radiocassets portàtils soluciona algunes mancances). També he vist aules dotades d’una quantitat de tecnologia tan gran que no hi ha cap format d’enregistrament audiovisual que no s’hi pugui reproduir, però aquestes han estat alhora aules amb una distribució del mobiliari més aviat poc efectiva. Només una aula de les que he visitat ho tenia gairebé tot: TV, reproductor de CD, DVD, cassette, un munt de materials i un mobiliari (taules i cadires) que es podien desplaçar fàcilment per la classe i col·locar de la manera més convenient a cada activitat. L’aula de la meva acadèmia d’anglès només tenia una pega: era en una planta baixa (com tota l’acadèmia, que era en un local comercial) i la paret que donava al carrer era tota de vidre (amb unes franges translúcides perquè no es veiés tot des de fora), de manera que des de dins se sentien tots els sorolls, crits i converses del carrer, a banda dels copets que els nens hi fumien obtenint una gran satisfacció que jo no podia entendre i que m’indignava. Sort que les classes eren d’allò més interessants i no parava molta atenció als sorolls del carrer.

En definitiva, una classe d’idiomes perfectament acondicionada ha de disposar de tots els aparells necessaris per als materials audiovisuals i ha de tenir una distribució mal·leable que permeti adaptar els pupitres a cada activitat (tot i que crec que la millor distribució és la del semicercle perquè permet a tots els estudiants veure’s tots els uns als altres i propicia la interacció en grup). A més, si està ben aïllada dels sorolls de l’exterior ja es tracta d’una aula Fantabulosa!

La relació amb els companys d’un curs d’idiomes (ara m’adono que sovint parlo només de L2, i és que, de fet, és el que més conec. A més, no crec que es puguin barrejar certs conceptes d’ensenyament d’L1 amb els d’ensenyament d’L2) és un punt importantíssim pel que fa a la motivació dels estudiants (una motivació que ja he dit que em sembla també vital). Amb les metodologies més comunicatives i els enfocaments més cooperativistes que estan ara en boga, la relació amb els companys és molt important. Cal sentir-se còmode i desinhibit dins el grup, capaç de fer el ridícul sense por i de treballar en grup amb qualsevol dels companys. Quan la bona relació s’estén fora de l’aula i el contacte i el bon rotllo es mantenen sovint això és molt més fàcil (sobretot per aquells que som més tímids i que ens costa més obrir-nos als altres). De fet, vull aprofitar per proposar una cerveseta al Flaherty demà, després de l’última classe de teoria. Amb el que hem treballat per aquesta assignatura ens ho mereixem, i l’experiència em diu que les relacions són molt més disteses a l’altra banda de la plaça Joaquim Xirau.

Jo recordo amb molta il·lusió el grup amb què anava a classe durant el meu intensiu d’estiu d’un mes a Anglaterra. El meu aprofitament de l’estada va ser tan alt, en part, perquè la nostra participació a classe era molt dinàmica i divertida i no sentíem vergonya de parlar els uns davant els altres.

He tingut dues experiències en cursos intensius de 20 hores setmanals amb classes tots els matins: una a Huddersfield i una a Dijon. Els dos van ser experiències molt enriquidores personalment i lingüísticament. Sempre recomanaria aquest tipus de cursos per perfeccionar qualsevol idioma, i la gran quantitat d’hores de classe no em sembla cap problema. Et fan concentrar-te molt en la llengua i t’obliguen a usar-la sovint alhora que et permeten avançar ens uns dies el que et podria costar setmanes en condicions normals en una escola d’idiomes amb 4 hores setmanals.

I ja que parlem dels horaris, defenso els matins per sobre de tot! És que jo necessito que m’obliguin a llevar-me aviadet... que tinc més aviat poca autodisciplina i als matins no hi ha qui em tregui d’entre els llençols. Si l’activitat comença aviat, després tinc tota la tarda per la resta de coses que hagi de fer, mentre que amb les classes per la tarda, no aprofito el matí perquè em llevo tard i he de treballar de nit, anar a dormir tard i tornar-me a llevar tard i... un peix que es mossega la cua!

Cogito, ergo sum

Deia el text que acompanyava aquesta foto en una pàgina d’estil Vikipèdia sobre el conductisme:

“El profesor segmenta el conocimiento en unidades objetivables ordenadas según criterios de aumento progresivo del nivel de dificultad para transmitirlo a los estudiantes.”

El paper dels estudiants està ben clar: completament passiu. La cosa, com hem vist, ha anat canviat amb el temps, però jo crec que de tot el que ha passat sempre en queden marques. Del conductisme encara es conserven les petjades en molts camins però, per sort, hem estat capaços de veure-hi més enllà.

Intentant recordar tot el meu procés en l’aprenentatge de llengües, em fa la sensació que l’evolució del meu procés ha seguit un camí similar al de la psicologia dels últims 60 o 70 anys. El contacte més radical amb el conductisme el vaig tenir, principalment, durant la primera etapa del meu aprenentatge: a l’escola primària. Ja he parlat d’una mestra, la R.O., que només volia que copiéssim 10 vegades cada setmana els verbs to be, have, i el pretèrit plusquamperfet de subjuntiu del verb cantar (si encara no me’l sé ara, és per alguna raó). No tot era així a la meva escola; també vaig tenir una professora que, amb un titella anomenat Pepito, en presència del qual només es podia parlar castellà, ens amenitzava les classes de castellà al primer curs.

Parlem de psicologia! (em sento com un peix fora de la peixera; per sort, hi ha coses en les quals no cal ser un expert per poder posar cullerada): la Psicologia ha demostrat que pensem i que la nostra ment segueix uns determinats processos cognitius que ens permeten interactuar els uns amb els altres i adquirir coneixements. Sort de les teories cognitives; sinó, encara ens creuríem tots que naixem amb la ment buida com una closca de cacauet.

Gairebé com tothom en aquest curs, amb les diverses experiències que hem tingut amb l’ensenyament de llengües (i l’ensenyament en general), m’ha tocat, doncs, tastar una gran diversitat de mètodes i teories. Tanmateix, el fet d’haver nascut en un moment concret m’ha fet tenir més contacte amb el Cognitivisme i el Construtivisme. Al cap i a la fi, eren i són les tendències principals quan a mi m’ha tocat seure de cara a la pissarra. Pel que fa al Socioconstructivisme, he estat més aviat en contacte amb la teoria que no pas amb la pràctica, sobretot en aquesta facultat.

Una teoria per mi? Em fa la sensació que el més sensat és donar suport al Socioconstruccionisme perquè és la teoria més moderna i recull l’herència dels èxits de les anteriors. Em sembla que és la que més s’adequa al nostre context històric i ens pot permetre donar resposta a plantejaments futurs. Dins l’aula, sembla que pot donar molt joc gràcies a la importància de la interacció entre uns i altres i de l’ús de la llengua en un context social real i actual.

el meu ventall lingüístic

Recullo la proposta d'un dels debats del Moodle de l'assignatura i m'he decidit a dibuixar el meu propi ventall lingüístic. La idea del Guillaume de dissenyar-lo amb el Paint de Windows funciona! Tanmateix, quan me'l miro, em fa una mica de vergonya. N'he vist de molt més variats i divertits entre els companys.
De totes maneres, m'agrada imaginar com serà d'aquí a 10 anys... Prometo tornar-lo a fer. Comparar-los pot ser molt divertit!

De teories lingüístiques

Tot repassant les diverses teories lingüístiques que més m’han marcat l’ensenyament de llengües, tinc la sensació d’haver tingut la sort (o la desgràcia) d’haver tingut experiències amb totes elles.

El model lingüístic que m’han ensenyat, com a mínim des que vaig començar a aprendre gramàtica, és l’estructural. Sobretot pel que fa a la sintaxi, la manera d’analitzar i de classificar els element de l’oració era de tendència força estructural en l’estudi de totes les llengües que he estudiat. Tanmateix, tinc la sensació que potser caldria distingir (i de fet els continguts de l’assignatura ja ho fan així) entre la metodologia emprada i la teoria lingüística ensenyada. Tinc aquesta sensació quan penso que potser alguns dels exercicis que vaig repetir fins a la sacietat estudiant anglès poden tenir un origen en la gramàtica tradicional tot i basar-se en la concepció estructural del llenguatge. Em refereixo als exercicis de redacció formal i de traducció de frases que em feien fer ja a l’institut però fins i tot també a la Universitat de Liverpool, on en un examen de francès havia de traduir unes oracions de l’anglès al francès i viceversa. Igualment, també la metodologia ha estat en alguns casos més lligada als mètodes comunicatius tot i combinar-se amb l’estructuralisme i no amb la lingüística textual o l’anàlisi del discurs.

Tot i això, la Gramàtica Tradicional ja havia entrat en la meva vida a l’institut durant les classes de Llatí i Grec del batxillerat. Aprendre’m unes regles gramaticals que mai podia posar en pràctica i traduir textos clàssics em va aportar més aviat pocs coneixements (la prova n’és que ja no en recordo pràcticament res). La meva memòria no és tan efectiva com a mi m’agradaria, i per poder memoritzar les declinacions del llatí recordo que vaig penjar-ne una còpia a la porta del meu armari. No és que me les estudiés cada matí mentre em vestia, però si les volia consultar m’era força més fàcil.

Quan hi penso, crec que el meu primer contacte amb el generativisme va ser la dialectologia generativa i la seva connexió amb la fonètica i fonologia generatives, que van ser un dels temes clau de les classes de català del meu batxillerat. En aquell moment no m’ho plantejava (i potser la meva professora tampoc), però la concepció que cada dialecte d’una llengua tingui un sistema fonètic i fonològic independent és una cosa força recent! El meu contacte amb el generativisme, se centra, però, dins els estudis de Lingüística d’aquesta universitat, on ja vaig intuir des del primer moment que els lingüistes havien descobert alguna cosa nova mentre jo analitzava en forma d’arbres morfosintàctics oracions subordinades a l’institut i ningú m’ho havia explicat.

Pel que fa a la lingüística textual, vaig començar a entrar-hi en contacte ja durant el batxillerat a les classes de llengua castellana, on eren tema d’estudi principal les funcions del llenguatge i la coherència i la cohesió en l’anàlisi de textos escrits. Més endavant, les assignatures d’anàlisi del discurs i de pragmàtica de Traducció i de Lingüística havien d’aprofundir molt més en la matèria.

Tanmateix, he tingut també molts mestres i professors de l’antiga escola, i sovint la metodologia i els exercicis de les classes tenien una aire una mica carca i, segur que com dirien alguns experts moderns, també antipedagògic. Vaig tenir a l’escola una professora temuda per tots per la seva disciplina de ferro i la seva afició per fer copiar els alumnes. No cali ni tan sols portar-se malament per haver de copiar el verb to be deu cops, ja que les copies eren una part fonamental de la seva metodologia. Ens feia tenir una llibreta només per a les copies, la qual cosa em recorda la tendència conductista dels exercicis de repetició i memorització, que amb mi no han funcionat mai gaire.

Escollir una teoria lingüística per sobre de les altres seria difícil perquè totes m’han aportat coneixements i punts de vista que m’han permès apropar-me al llenguatge de maneres noves. Possiblement els més reveladors, tant pel moment en què m’han arribat com per l’aire d’innovació amb que ho han fet, han estat la gramàtica generativa i la lingüística del text. Tanmateix, la lingüística estructural no la puc descartar ni en puc renegar. En el fons, considero que a mi em va bé tenir una pauta inicial i una categorització radical dels elements per entendre una llengua quan es tracta d’una de nova. En els primers estadis de l’aprenentatge la considero adequada. De totes maneres, tinc la sensació que el millor aprenentatge serà aquell en què es combinin de manera sàvia els millors mètodes relacionats amb cada teoria lingüística de manera que es cobreixin tots els àmbits del coneixement d’una llengua (orals i escrits i de comprensió i producció) adquirint la millor competència (sona bé, eh? El repte és, de ben segur, dur-ho a la pràctica!). El contacte amb tantes tendències diferents també m’ha fet entendre la relativitat de totes les descripcions del llenguatge. En definitiva, gairebé tota visió pot ser bona si té un bon raonament i una bona justificació al darrere.

experiència com a aprenent de llengües - darrera i última part!

Descriu el millor professor de llengües que has tingut mai i el pitjor. Per què els consideres el millor i el pitjor?

M’agrada que em facis aquesta pregunta, Daniel! Sobretot perquè no sé ben bé què respondre. He tingut professors de totes menes, així que intentaré explicar alguna experiència positiva i alguna de negativa com a aprenent.

Crec que he tingut força sort amb els meus professors de llengua. Conservo bons records de gairebé tots. D’aquells que aprecio com a professors recordo que m’agradaven les seves classes perquè, tot i que els continguts fossin sempre un repte nou, el seu dinamisme i la passió per la llengua que traspuaven em feien tenir ganes d’aprendre’m la lliçó de memòria.

En canvi, sé que la raó per la qual la L.F. em va fer avorrir el francès va ser que tots érem conscient que ella no tenia cap interès en donar-nos aquella classes. Sabíem que tenia una aversió profunda i explícita per tots nosaltres, i el menyspreu que ens professava ens feia venir ganes de no assistir a les seves classes. De fet, encara li he sentit a dir algun cop recentment que no en suporta ni un de la nostra promoció. L’ambient de la classe era crispat i la seva actitud ben amarga. En aquelles condicions no es podia aprendre res. Només vam aprendre a desenvolupar alguna estratègia per poder aprovar l’examen que ens pensava posar.

La motivació dels estudiants es nodreix de moltes coses, però un interès personal especial i un professor dinàmic i apassionat per la seva matèria hi fan molt.

esperiència com a aprenent de llengües - darrera part?

Després d’uns quants dies de desconnexió amb aquest blog, reprenc les meves narracions. No m’hi vull estendre molt, però voldria parlar també del meu aprenentatge del francès, ja que no ho vaig fer en la meva última entrada. Durant els dos cursos de batxillerat em vaig matricular a francès com a 2ª llengua estrangera perquè m’estava plantejant estudiar Traducció i Interpretació i sabia que necessitava un altra idioma. La professora que vaig tenir durant aquells dos anys tenia un estil força dinàmic i, tot i que sabia que la meitat de la classes no n’havia estudiat mai, ens parlava sempre en francès. Això em va ajudar molt a entrenar la meva oïda. El contingut de les classes era gairebé sempre gramatical perquè necessitàvem aquells coneixements per començar a poder fer alguna cosa. Per això, no podíem fer gaires exercicis comunicatius i d’expressió oral; no teníem prou nivell. Ara m’adono que podria haver aprofitat les classes molt més si m’hi hagués dedicat més, millor i amb més interès. Ja n’he parlat d’això, de com d’important considero que és sentir passió per allò que s’estudia per poder-ho aprendre bé.

Vaig estudiar dos anys més de francès a la facultat (els 2 darrers cursos de la carrera no tenen contingut de llengua, només de traducció i ara no tinc temps per assistir a classes suplementàries). Aquí hi he tingut professors de tota mena. Els objectius principals de les classes de llengua estrangera de Traducció i Interpretació són que els estudiants ampliïn el seu domini de l’expressió oral i escrita que necessiten per la traducció i la interpretació i que tinguin millor coneixement de la llengua i la seva gramàtica. El problema, però, és que cada tres mesos canviem de professor i de temari, i, tot i que sembla que hi ha una continuïtat, cada professor té un estil diferent que fa que cada trimestre sigui realment una assignatura nova. Cada professor posa l’èmfasi en coses diferents i la manca d’unicitat fa que cada trimestre acabem aprenent a fer les coses que més hem treballat amb un o altre professor per aprovar la seva assignatura conscients que hi ha temes tractats en assignatures anteriors que no tenim del tot resolts. En definitiva, les classes de llengua estrangera dels estudis de TiI no són la nostra millor escola, sinó que ens serveixen per cobrir l’expedient (i mai millor dit).

Tot i que considero que he après molt de francès en aquesta facultat i recordo positivament alguns dels professors, el procés que més ha marcat el meu aprenentatge va ser, com en el cas de l’anglès, un viatge. Després del segon curs de la facultat, i conscient que les classes de francès s’havien acabat per a mi perquè començava a estudiar TiI i Lingüística alhora i no em quedaria temps, vaig fer una escapada a França, a la universitat de Dijon per fer-hi un curs de 15 dies de francès i civilització francesa (m’hi hauria pogut quedar un mes però m’havia compromès a donar unes classes particulars d’anglès a un grapat de nens —i a alguns de no tan nens). A banda de l’experiència personal que va suposar compartir aquell campus buit amb uns 200 estudiants de tot el món, el contacte amb la llengua d’una manera tan continuada i el seu ús acadèmic per tractar de temes no únicament de llengua sinó també de història i literatura va ser fantàstic. Em va permetre aconseguir superar la fase de pànic a dir una sola paraula en la llengua estrangera i descobrir que era capaç de parlar i de no avergonyir-me dels meus errors i de, alhora, localitzar-los. És un punt d’inflexió en l’aprenentatge d’un idioma que ja havia patit amb l’anglès, i em vaig poder sentir orgullós de mi mateix per primer cop parlant en francès. Tanmateix, tal i com explica l’Helena Arroyo en el seu blog sobre quan va anar a Alemanya, la llengua amb què ens comunicàvem entre els joves estudiants era l’anglès, amb què tots teníem més fluïdesa que amb el francès. Vaig parlar tan una llengua com l’altra, però tot i que sé que hauria pogut aprofundir més en el francès, no em penedeixo de res. D’anglès també en vaig aprendre, que el carrer també és una bona escola!

experiència com a aprenent de llengües - segona part

El tema d’avui són les llengües segones. A l’escola reglada hi vaig estudiar primer anglès i després també francès com a llengües segones. D’anglès en vaig estudiar durant deu anys, mentre que de francès només en vaig estudiar durant dos, els dos darrers de la meva estada a l’institut. Al llarg de tots aquests anys, recordo que he seguit molts mètodes diferents i que hi ha moltes coses que m’han explicat més vegades de les necessàries i moltes altres que no m’han explicat suficientment. El problema principal que recordo de les classes d’anglès a partir de l’E.S.O és que a tots els grups hi havia estudiants amb nivells molt diferents i a les classes uns s’avorrien mentre el professors explicava per vintena vegada allò que uns ja sabien i altres no volien aprendre. La intenció dels professors solia ser treballar tots els aspectes de la llengua (escrits, orals, de producció i de comprensió), fent especial incidència en la gramàtica. L’aprofitament de les classes era, però, baixíssim per culpa de la diversitat de nivells entre els estudiants i la desmotivació que regnava a l’aula.Sempre m’ha semblat preocupant el nivell de llengua estrangera del nostre país, que està a la cua del rànking europeu.

Després he seguit estudiant aquestes dues llengües durant els dos primers anys de carrera, però aquest ja és el segon curs en què no assisteixo a classes de llengua estrangera perquè ja no en tinc a la facultat i no tinc temps per fer-ne fora. El tema m’està començant a preocupar perquè no voldria perdre el que he après, que m’ha costat molt arribar al nivell que tinc.

El meu aprenentatge d’aquestes llengües ha tingut en ambdós casos un punt d’inflexió que ha estat la visita a un país de parla d’aquestes llengües. D’aquest tema ja n’heu parlat en alguns dels vostres blogs i crec que tots hem coincidit en valorar que aquest és un exercici imprescindible en l’aprenentatge d’una llengua estrangera. El meu primer viatge el vaig fer quan tenia 14 anys a Huddersfield, al nord d’Anglaterra. La meva tieta (per cert, acabo de descobrir que tiet i tieta no estan acceptats pel diccionari normatiu i en canvi oncle i tia sí i m’he endut una sorpresa... coses de la normativa... jo que sempre ho havia dit així convençut que estava bé...) té una feina que l’obliga a viatjar molt i necessitava practicar l’anglès, i em va proposar que hi anés amb ella un mes. La idea no va ser ni meva ni dels meus pares, i això té una explicació. A la meva família (i, en general, al meu poble) no hi ha gran tradició d’estudiar llengües estrangeres. Hi ha una gran oferta de clubs esportius per practicar futbol, handbol, hoquei, bàsquet, tenis... (en fi, coses per a les quals jo no estic gaire dotat), però fa molt pocs anys que les escoles d’idiomes tenen èxit. De fet, a mi les llengües no m’havien despertat gaire interès fins el meu estiu de l’anglès. La meva professora d’anglès de 3r d’E.S.O fins i tot em va recomanar que no hi anés a Anglaterra perquè no tenia el nivell suficient i no ho aprofitaria. Sort que no li vaig fer cas. 3 cursos més tard va tornar a ser la meva professora d’anglès i es va quedar bocabadada amb el meu nivell. Em va preguntar com m’ho havia fet i vaig tenir ganes de respondre-li “No fent-te cas a tu!”

L’experiència no hauria pogut ser més positiva, ni la família amb qui vaig estar més encantadora. Vaig aprendre més durant aquell més que en tots els anys que havia estat estudiant. Recordo que des del moment en què vaig decidir fer el viatge vaig sentir una gran motivació per una llengua que abans no em deia res, i vaig descobrir el poder d’aquesta motivació. Estudiava perquè sí, perquè volia saber-ne més per quan anés a Huddersfield; aprenia jo sol el que no ens ensenyaven a l’institut com un repte personal. Tota allò va suposar un canvi radical en mi, una revelació (que bíblic que m’ha quedat això!)

El curs següent em vaig plantejar anar a classes d’anglès fora de l’institut, però finalment ni ho vaig fer. Com que a l’octubre ja me n’havia penedit, el curs següent no ho vaig dubtar ni un segon i vaig anar tot sol a l’acadèmia Pentacenter, a la qual no puc deure més coneixements. M’hi vaig apuntar tot sol, sense que ningú m’acompanyés, perquè jo volia aprendre! La Martha, la meva professora nadiua va ser la millor que havia tingut fins aleshores. Tot i que jo notava que estava una mica cremada de tants nens sense ganes d’aprendre abandonats pels seus pares a l’acadèmia esperant que els introduïssin una llengua al cervell, a mi em va semblar excel·lent que només ens parlés en anglès, a diferència de les professores que havia tingut fins llavors. Les classes consistien en seguir la metodologia d’algun llibre pensat per a la preparació dels exàmens de Cambridge. Per això, a classe es treballaven totes les destreses que requerien les proves. Estudiàvem gramàtica, cosa que jo agraïa a diferència dels meus companys, lèxic, comprensió lectora i oral i redacció, i la professora intentava acabar la classe amb alguna conversa en grup o exercicis orals per parelles. Un pack complet! Una altra cosa que valoro d’aquella escola és que tots els professors eren nadius, i això obliga els estudiants a parlar només la llengua estrangera a classe.

Aquell any em vaig treure el PET, i el següent el First Certificate. Els exàmens de Cambridge es van convertir en el meu repte personal, i a segon de carrera em vaig treure l’Advanced sense haver assistit a classes de preparació. Ara només em queda el Proficency i els meus plans són apuntar-me al British Council, reprendre les classes que tan trobo a faltar i emmarcar el títol.

La meva experiència com a aprenent de llengües - 1a entrega

Tota la meva vida fins als 18 va transcórrer a La Seu d’Urgell, un poble dels Pirineus lleidatans situat en una vall gran i plana des d’on es pot accedir a l’estreta carretera d’Andorra. Ara que ja no hi passo gaires dies a l’any, valoro els paisatges de la meva infància d’una manera molt més diferent, admiro més la seva bellesa. Us hi recomano una visita! A la foto es veu de fons la Serra del Cadí, el paisatge que més trobo a faltar.

La qüestió és que tota la meva vida lingüística està lligada a aquest mateix lloc, i això hi té, com és obvi, gran incidència. La meva llengua d’escolarització va ser el català, que és també la meva llengua materna. A casa només hi he parlat català, i sort en vaig tenir dels meus avis materns, uns emigrants de Conca que em van parlar castellà de petit. Vaig descobrir que aquesta llengua existia abans que me la comencessin a ensenyar a l’escola, de manera que la patacada no va ser tan forta. Tots coneixem històries d’amics que van viure durant uns quants anys en la feliç ignorància de la situació lingüística del nostre país.

Curiosament, conservo pocs records de la meva escolarització a l’escola primària. Tinc la sensació d’haver passat per aquella època com un nen distret que invertia més hores imaginant històries fantàstiques de móns llunyans amb la mirada fora la finestra que no pas parant atenció al que passava a la classe. Del pati sí que en tinc de records, però. Dels dos últims cursos de primària també en tinc molts més records. Vaig tenir a una professora altament temuda per tots els nens i nenes de l’escola: la Ramona. Amb ella, vaig passar moltes hores del pati tancat a classe amb els meus companys fent matemàtiques; fins i tot recordo haver fet matemàtiques durant tot un dia sencer en lloc de les assignatures que tocaven. Ara m’adono que vaig aprendre molt amb ella, però segueixo sense compartir els seus mètodes. Treballàvem amb por.

Recordo també que aleshores solia sentir els grans a parlar sobre que a les escoles no ens ensenyaven a llegir, ni en veu alta ni en silenci, i ara crec que tenien raó. No recordo que mai es donés gran importància en ensenyar-nos a llegir, a pronunciar i a vocalitzar. Sempre que la mestra (gairebé sempre eren dones) volia fer llegir algun estudiant escollia la mateixa, la N.T., que no necessitava practicar la lectura oralitzada com els altres. Ella ja en sabia i a la mestra li encantava escoltar-la. A banda dels meus traumes infantils generats a l’escola, recordo que els dictats eren molt freqüents i que els nostres errors d’ortografia no es corregien amb el temps perquè la correcció només era una penalització per cada error, no una explicació de què era el que havíem de fer per no repetir els errors.

Crec que tinc molts menys records de la meva alfabetització precisament perquè la vaig tenir en la meva llengua materna. La llengua adquirida com a llengua materna està assimilada d’una manera inconscient, no com les L2. Vull dir que crec que tinc molts més records del meu aprenentatge de les L2 perquè requereixen un altre tipus d’aprenentatge, un altre esforç. Què us sembla? És que ara m’està començant a preocupar no tenir gaires records del català que vaig aprendre a l’escola!!

expectatives sobre l'assignatura

Com a estudiant de la llicenciatura en Lingüística, vaig matricular aquesta assignatura perquè és troncal dels meus estudis. Tanmateix, no crec que això hagi d’excloure necessàriament (com es podria entendre de “La vas matricular perquè ‘tocava’ o tens algun interès especial?”) el fet que hi tingui algun interès especial. De fet, tinc la sensació que si no l’hagués hagut de cursar obligatòriament, hi hauria demanat una plaça de totes maneres. El tema m’interessa especialment perquè he tingut alguns petits contacte amb el món de l’ensenyament i he descobert com n’és d’apassionant aquest acte educatiu. La gratificació de veure que algú s’alegra d’haver descobert alguna cosa que tu li has ensenyat és molt gran! I alhora és apassionant descobrir com n’és de difícil mantenir l’atenció dels alumnes, la seva motivació el control de la classe quan el grup és gran. Crec que per això he titulat el meu blog el repte de l’ensenyament. Les meves experiències m’han fet adonar-me de moltes coses i han fet canviar la meva opinió sobre la figura dels docents en molts aspectes. He après a valorar molt més la dificultat de la seva feina i també a relativitzar la seva posició. No són parents llunyans d’Adolph Hitler (més endavant arribaré a la conclusió que abans pensava això perquè a l’escola primària vaig tenir una professora que segurament sí que n’era de parenta d’algun dictador), i tot i que tenen una autoritat dins l’aula, no són ni castigadors ni repressors ni tampoc els únics responsables del fracàs escolar i intel·lectual d’alguns.

Com que no només sóc en aquesta universitat com a estudiant de Lingüística sinó també de Traducció, crec que si no hagués decidit optar per la via de la simultaneïtat d’estudis i hagués seguit només amb els de Traducció, hi ha assignatures de la llicenciatura de Lingüística que hauria cursat com a lliure elecció. Definitivament aquesta n’és una. No descarto l’ensenyament entre les meves possibilitats professionals, però la meva experiència m’està demostrant precisament la meva manca d’experiència, i sento que en aquesta assignatura hi podria trobar mecanismes i informació per saber quina és la direcció més apropiada en cada moment dins i fora de l’aula. Una de les meves pors principals cada cop que m’he posat davant d’un grup (que han esta sempre d’edats infantils entre els 6 i els 12 anys, uns grups que no considero fàcils de portar) és el temor a no saber com controlar la situació, a perdre el control i a no poder captar l’atenció dels nens ni incentivar la seva motivació. Ja sé que aquest no és un curs de psicopedagogia infantil, però espero trobar-hi informació que m’ajudi en aquests aspectes.

M’agradaria que les sessions d’aquesta assignatura se centressin no només en la metodologia dins de l’aula sinó també fora de l’aula. Crec que la preparació d’una classe per part del professor és tan important com la seva capacitat de conduir la sessió, i espero que les dues facetes del docent es tractin a l’assignatura.

M’agradaria que a classe tractéssim les diverses escoles teòriques i pràctiques que hi ha hagut en el camp de l’ensenyament de llengües, que es presentessin les divergències principals entre l’ensenyament de primeres i segones llengües en funció de la combinatòria lingüística dels estudiants. Intueixo que no és el mateix ensenyar una llengua dins que fora del país on és nadiua, no tampoc ensenyar-la a persones per qui és primera o segona o segons si les finalitats de l’aprenentatge són més o menys específiques. En definitiva, espero rebre informació sobre com es resol tota aquesta complexitat situacional amb què es pot haver d’enfrontar un professor de llengua.

Tota aquesta informació crec que hauria de ser present a les classes magistrals, mentre que els seminaris potser s’haurien de dedicar més a la reflexió crítica en grup de les teories presentades a les classes magistrals. La idea que va sorgir a la primera sessió de seminari de preparar individualment una classe o una unitat didàctica i dur-la a terme en els seminaris em va semblar molt edificant, però sóc conscient que no és aquesta la finalitat de l’assignatura perquè no som en un curs de formació de professorat. Tot i que donaria suport a aquesta proposta, entenc que no es pugui dur a terme, però em guardo la idea!

PS: Moltes gràcies pels vostres comentaris al meu primer post! M'han fet molta il·lusió! Com has dit tu Cristina, això incita a la verborrea eh! Tinc més rotllo que una persiana!

primers passos...

Aquesta és la primera entrada del meu primer contacte amb el món dels blogs. He de confessar que mai m'havia despertat massa interès la idea de crear-me un blog, ja que sempre m'ha semblat més aviat pretenciós el fet de publicar les meves reflexions íntimes esperant que algú considerarà important llegir-ho. Tanmateix, tot sovint m'ha resultat estranyament divertit donar un cop d'ull als blogs dels altres i fer el xafarder sota la impunitat de la red, així que crec que hauré de canviar d'opinió sobre aquestes vitàcores virtuals. Fins i tot diria que aquesta assignatura serà l'excusa perfecta per trencar els meus prejudicis.

Tan bon punt tingui una estona, iniciaré les meves reflexions sobre l'assignatura. De moment, tanco la meva primera entrada amb una nova sensació estranyament divertida: em sento orgullós d'haver creat el meu primer blog!