Tota la meva vida fins als 18 va transcórrer a La Seu d’Urgell, un poble dels Pirineus lleidatans situat en una vall gran i plana des d’on es pot accedir a l’estreta carretera d’Andorra. Ara que ja no hi passo gaires dies a l’any, valoro els paisatges de la meva infància d’una manera molt més diferent, admiro més la seva bellesa. Us hi recomano una visita! A la foto es veu de fons la Serra del Cadí, el paisatge que més trobo a faltar.
La qüestió és que tota la meva vida lingüística està lligada a aquest mateix lloc, i això hi té, com és obvi, gran incidència. La meva llengua d’escolarització va ser el català, que és també la meva llengua materna. A casa només hi he parlat català, i sort en vaig tenir dels meus avis materns, uns emigrants de Conca que em van parlar castellà de petit. Vaig descobrir que aquesta llengua existia abans que me la comencessin a ensenyar a l’escola, de manera que la patacada no va ser tan forta. Tots coneixem històries d’amics que van viure durant uns quants anys en la feliç ignorància de la situació lingüística del nostre país.
Curiosament, conservo pocs records de la meva escolarització a l’escola primària. Tinc la sensació d’haver passat per aquella època com un nen distret que invertia més hores imaginant històries fantàstiques de móns llunyans amb la mirada fora la finestra que no pas parant atenció al que passava a la classe. Del pati sí que en tinc de records, però. Dels dos últims cursos de primària també en tinc molts més records. Vaig tenir a una professora altament temuda per tots els nens i nenes de l’escola: la Ramona. Amb ella, vaig passar moltes hores del pati tancat a classe amb els meus companys fent matemàtiques; fins i tot recordo haver fet matemàtiques durant tot un dia sencer en lloc de les assignatures que tocaven. Ara m’adono que vaig aprendre molt amb ella, però segueixo sense compartir els seus mètodes. Treballàvem amb por.
Recordo també que aleshores solia sentir els grans a parlar sobre que a les escoles no ens ensenyaven a llegir, ni en veu alta ni en silenci, i ara crec que tenien raó. No recordo que mai es donés gran importància en ensenyar-nos a llegir, a pronunciar i a vocalitzar. Sempre que la mestra (gairebé sempre eren dones) volia fer llegir algun estudiant escollia la mateixa, la N.T., que no necessitava practicar la lectura oralitzada com els altres. Ella ja en sabia i a la mestra li encantava escoltar-la. A banda dels meus traumes infantils generats a l’escola, recordo que els dictats eren molt freqüents i que els nostres errors d’ortografia no es corregien amb el temps perquè la correcció només era una penalització per cada error, no una explicació de què era el que havíem de fer per no repetir els errors.
Crec que tinc molts menys records de la meva alfabetització precisament perquè la vaig tenir en la meva llengua materna. La llengua adquirida com a llengua materna està assimilada d’una manera inconscient, no com les L2. Vull dir que crec que tinc molts més records del meu aprenentatge de les L2 perquè requereixen un altre tipus d’aprenentatge, un altre esforç. Què us sembla? És que ara m’està començant a preocupar no tenir gaires records del català que vaig aprendre a l’escola!!
2 comments:
Pere!
crec que ens passa a tots això de no tenir massa records de com hem après la nostra L1. Si més no, sembla que tots recordem les típiques tasques, rutinàries i un tant avorrides, com ara els dictats, les classes de lectura, les còpies... No us feien fer còpies a primària? Jo pràcticament és l'únic que recordo de les classes de català i castellà de primària.
Però la veritat és que, ara que hi penso, les classes de llengua eren molt monòtones. Potser és per això que a poca gent ens agradaven. Un altre cop anem a parar al cap del camí... si no s'incentiva als alumnes, si no se'ls motiva per tal que la llengua que estudien els agradi, els resultats són nefastos: els nens arriben a avorrir fins i tot la seva pròpia llengua. Amb això només vull dir que, segons el que he pogut veure jo, es posa més èmfasi en intentar ensenyar les llengües estrangeres de manera dinàmica i amena per als alumnes (tot i que no sempre s'aconsegueix) però, en canvi, no s'acostuma a innovar tant en qüestió de metodologia per a l'ensenyament de les L1. Bé, això només és una impressió personal, el que jo he viscut a la meva escola. Tot i que cal dir que sempre hi ha alguna excepció, sempre trobes aquella mestra que et torna a encomenar la passió per les llengües...
Hola Marta!
i tant que ens feien copiar! De fet m'he oblidat de dir-ho, però la Ramona de qui he parlat ens feia tenir una llibreta per apunts i una per les còpies! i no vaig aprendre res de res copiant perquè intentava autiomatitzar la copia i fer-ho per columnes o blocs o el que fos per anar més ràpid i ni llegia el que copiava.
Crec que tens raó en això de que no innovem en l'ensenyament de la L1. Ens preocupa la projecció de les nostres llengües () i que les aprenguin com més persones millor com a L2, però la motivació dels nens per aprendre la seva L1 a l'escola és tan baixa per això que tu dius: no busquem que es motivin amb la seva llengua sinó que memoritzin unes regles que, a més, contraduien sovint el que ells diuen quan parlen. No demostrem als nens que tot això té un sentit i que estudiar la seva llengua té una utilitat i un benefici. Les classes de català són una tortura a l'escola!
Post a Comment