Cogito, ergo sum

Deia el text que acompanyava aquesta foto en una pàgina d’estil Vikipèdia sobre el conductisme:

“El profesor segmenta el conocimiento en unidades objetivables ordenadas según criterios de aumento progresivo del nivel de dificultad para transmitirlo a los estudiantes.”

El paper dels estudiants està ben clar: completament passiu. La cosa, com hem vist, ha anat canviat amb el temps, però jo crec que de tot el que ha passat sempre en queden marques. Del conductisme encara es conserven les petjades en molts camins però, per sort, hem estat capaços de veure-hi més enllà.

Intentant recordar tot el meu procés en l’aprenentatge de llengües, em fa la sensació que l’evolució del meu procés ha seguit un camí similar al de la psicologia dels últims 60 o 70 anys. El contacte més radical amb el conductisme el vaig tenir, principalment, durant la primera etapa del meu aprenentatge: a l’escola primària. Ja he parlat d’una mestra, la R.O., que només volia que copiéssim 10 vegades cada setmana els verbs to be, have, i el pretèrit plusquamperfet de subjuntiu del verb cantar (si encara no me’l sé ara, és per alguna raó). No tot era així a la meva escola; també vaig tenir una professora que, amb un titella anomenat Pepito, en presència del qual només es podia parlar castellà, ens amenitzava les classes de castellà al primer curs.

Parlem de psicologia! (em sento com un peix fora de la peixera; per sort, hi ha coses en les quals no cal ser un expert per poder posar cullerada): la Psicologia ha demostrat que pensem i que la nostra ment segueix uns determinats processos cognitius que ens permeten interactuar els uns amb els altres i adquirir coneixements. Sort de les teories cognitives; sinó, encara ens creuríem tots que naixem amb la ment buida com una closca de cacauet.

Gairebé com tothom en aquest curs, amb les diverses experiències que hem tingut amb l’ensenyament de llengües (i l’ensenyament en general), m’ha tocat, doncs, tastar una gran diversitat de mètodes i teories. Tanmateix, el fet d’haver nascut en un moment concret m’ha fet tenir més contacte amb el Cognitivisme i el Construtivisme. Al cap i a la fi, eren i són les tendències principals quan a mi m’ha tocat seure de cara a la pissarra. Pel que fa al Socioconstructivisme, he estat més aviat en contacte amb la teoria que no pas amb la pràctica, sobretot en aquesta facultat.

Una teoria per mi? Em fa la sensació que el més sensat és donar suport al Socioconstruccionisme perquè és la teoria més moderna i recull l’herència dels èxits de les anteriors. Em sembla que és la que més s’adequa al nostre context històric i ens pot permetre donar resposta a plantejaments futurs. Dins l’aula, sembla que pot donar molt joc gràcies a la importància de la interacció entre uns i altres i de l’ús de la llengua en un context social real i actual.