Després d’uns quants dies de desconnexió amb aquest blog, reprenc les meves narracions. No m’hi vull estendre molt, però voldria parlar també del meu aprenentatge del francès, ja que no ho vaig fer en la meva última entrada. Durant els dos cursos de batxillerat em vaig matricular a francès com a 2ª llengua estrangera perquè m’estava plantejant estudiar Traducció i Interpretació i sabia que necessitava un altra idioma. La professora que vaig tenir durant aquells dos anys tenia un estil força dinàmic i, tot i que sabia que la meitat de la classes no n’havia estudiat mai, ens parlava sempre en francès. Això em va ajudar molt a entrenar la meva oïda. El contingut de les classes era gairebé sempre gramatical perquè necessitàvem aquells coneixements per començar a poder fer alguna cosa. Per això, no podíem fer gaires exercicis comunicatius i d’expressió oral; no teníem prou nivell. Ara m’adono que podria haver aprofitat les classes molt més si m’hi hagués dedicat més, millor i amb més interès. Ja n’he parlat d’això, de com d’important considero que és sentir passió per allò que s’estudia per poder-ho aprendre bé.
Vaig estudiar dos anys més de francès a la facultat (els 2 darrers cursos de la carrera no tenen contingut de llengua, només de traducció i ara no tinc temps per assistir a classes suplementàries). Aquí hi he tingut professors de tota mena. Els objectius principals de les classes de llengua estrangera de Traducció i Interpretació són que els estudiants ampliïn el seu domini de l’expressió oral i escrita que necessiten per la traducció i la interpretació i que tinguin millor coneixement de la llengua i la seva gramàtica. El problema, però, és que cada tres mesos canviem de professor i de temari, i, tot i que sembla que hi ha una continuïtat, cada professor té un estil diferent que fa que cada trimestre sigui realment una assignatura nova. Cada professor posa l’èmfasi en coses diferents i la manca d’unicitat fa que cada trimestre acabem aprenent a fer les coses que més hem treballat amb un o altre professor per aprovar la seva assignatura conscients que hi ha temes tractats en assignatures anteriors que no tenim del tot resolts. En definitiva, les classes de llengua estrangera dels estudis de TiI no són la nostra millor escola, sinó que ens serveixen per cobrir l’expedient (i mai millor dit).
Tot i que considero que he après molt de francès en aquesta facultat i recordo positivament alguns dels professors, el procés que més ha marcat el meu aprenentatge va ser, com en el cas de l’anglès, un viatge. Després del segon curs de la facultat, i conscient que les classes de francès s’havien acabat per a mi perquè començava a estudiar TiI i Lingüística alhora i no em quedaria temps, vaig fer una escapada a França, a la universitat de Dijon per fer-hi un curs de 15 dies de francès i civilització francesa (m’hi hauria pogut quedar un mes però m’havia compromès a donar unes classes particulars d’anglès a un grapat de nens —i a alguns de no tan nens). A banda de l’experiència personal que va suposar compartir aquell campus buit amb uns 200 estudiants de tot el món, el contacte amb la llengua d’una manera tan continuada i el seu ús acadèmic per tractar de temes no únicament de llengua sinó també de història i literatura va ser fantàstic. Em va permetre aconseguir superar la fase de pànic a dir una sola paraula en la llengua estrangera i descobrir que era capaç de parlar i de no avergonyir-me dels meus errors i de, alhora, localitzar-los. És un punt d’inflexió en l’aprenentatge d’un idioma que ja havia patit amb l’anglès, i em vaig poder sentir orgullós de mi mateix per primer cop parlant en francès. Tanmateix, tal i com explica l’Helena Arroyo en el seu blog sobre quan va anar a Alemanya, la llengua amb què ens comunicàvem entre els joves estudiants era l’anglès, amb què tots teníem més fluïdesa que amb el francès. Vaig parlar tan una llengua com l’altra, però tot i que sé que hauria pogut aprofundir més en el francès, no em penedeixo de res. D’anglès també en vaig aprendre, que el carrer també és una bona escola!
Vaig estudiar dos anys més de francès a la facultat (els 2 darrers cursos de la carrera no tenen contingut de llengua, només de traducció i ara no tinc temps per assistir a classes suplementàries). Aquí hi he tingut professors de tota mena. Els objectius principals de les classes de llengua estrangera de Traducció i Interpretació són que els estudiants ampliïn el seu domini de l’expressió oral i escrita que necessiten per la traducció i la interpretació i que tinguin millor coneixement de la llengua i la seva gramàtica. El problema, però, és que cada tres mesos canviem de professor i de temari, i, tot i que sembla que hi ha una continuïtat, cada professor té un estil diferent que fa que cada trimestre sigui realment una assignatura nova. Cada professor posa l’èmfasi en coses diferents i la manca d’unicitat fa que cada trimestre acabem aprenent a fer les coses que més hem treballat amb un o altre professor per aprovar la seva assignatura conscients que hi ha temes tractats en assignatures anteriors que no tenim del tot resolts. En definitiva, les classes de llengua estrangera dels estudis de TiI no són la nostra millor escola, sinó que ens serveixen per cobrir l’expedient (i mai millor dit).
Tot i que considero que he après molt de francès en aquesta facultat i recordo positivament alguns dels professors, el procés que més ha marcat el meu aprenentatge va ser, com en el cas de l’anglès, un viatge. Després del segon curs de la facultat, i conscient que les classes de francès s’havien acabat per a mi perquè començava a estudiar TiI i Lingüística alhora i no em quedaria temps, vaig fer una escapada a França, a la universitat de Dijon per fer-hi un curs de 15 dies de francès i civilització francesa (m’hi hauria pogut quedar un mes però m’havia compromès a donar unes classes particulars d’anglès a un grapat de nens —i a alguns de no tan nens). A banda de l’experiència personal que va suposar compartir aquell campus buit amb uns 200 estudiants de tot el món, el contacte amb la llengua d’una manera tan continuada i el seu ús acadèmic per tractar de temes no únicament de llengua sinó també de història i literatura va ser fantàstic. Em va permetre aconseguir superar la fase de pànic a dir una sola paraula en la llengua estrangera i descobrir que era capaç de parlar i de no avergonyir-me dels meus errors i de, alhora, localitzar-los. És un punt d’inflexió en l’aprenentatge d’un idioma que ja havia patit amb l’anglès, i em vaig poder sentir orgullós de mi mateix per primer cop parlant en francès. Tanmateix, tal i com explica l’Helena Arroyo en el seu blog sobre quan va anar a Alemanya, la llengua amb què ens comunicàvem entre els joves estudiants era l’anglès, amb què tots teníem més fluïdesa que amb el francès. Vaig parlar tan una llengua com l’altra, però tot i que sé que hauria pogut aprofundir més en el francès, no em penedeixo de res. D’anglès també en vaig aprendre, que el carrer també és una bona escola!
No comments:
Post a Comment