experiència com a aprenent de llengües - segona part

El tema d’avui són les llengües segones. A l’escola reglada hi vaig estudiar primer anglès i després també francès com a llengües segones. D’anglès en vaig estudiar durant deu anys, mentre que de francès només en vaig estudiar durant dos, els dos darrers de la meva estada a l’institut. Al llarg de tots aquests anys, recordo que he seguit molts mètodes diferents i que hi ha moltes coses que m’han explicat més vegades de les necessàries i moltes altres que no m’han explicat suficientment. El problema principal que recordo de les classes d’anglès a partir de l’E.S.O és que a tots els grups hi havia estudiants amb nivells molt diferents i a les classes uns s’avorrien mentre el professors explicava per vintena vegada allò que uns ja sabien i altres no volien aprendre. La intenció dels professors solia ser treballar tots els aspectes de la llengua (escrits, orals, de producció i de comprensió), fent especial incidència en la gramàtica. L’aprofitament de les classes era, però, baixíssim per culpa de la diversitat de nivells entre els estudiants i la desmotivació que regnava a l’aula.Sempre m’ha semblat preocupant el nivell de llengua estrangera del nostre país, que està a la cua del rànking europeu.

Després he seguit estudiant aquestes dues llengües durant els dos primers anys de carrera, però aquest ja és el segon curs en què no assisteixo a classes de llengua estrangera perquè ja no en tinc a la facultat i no tinc temps per fer-ne fora. El tema m’està començant a preocupar perquè no voldria perdre el que he après, que m’ha costat molt arribar al nivell que tinc.

El meu aprenentatge d’aquestes llengües ha tingut en ambdós casos un punt d’inflexió que ha estat la visita a un país de parla d’aquestes llengües. D’aquest tema ja n’heu parlat en alguns dels vostres blogs i crec que tots hem coincidit en valorar que aquest és un exercici imprescindible en l’aprenentatge d’una llengua estrangera. El meu primer viatge el vaig fer quan tenia 14 anys a Huddersfield, al nord d’Anglaterra. La meva tieta (per cert, acabo de descobrir que tiet i tieta no estan acceptats pel diccionari normatiu i en canvi oncle i tia sí i m’he endut una sorpresa... coses de la normativa... jo que sempre ho havia dit així convençut que estava bé...) té una feina que l’obliga a viatjar molt i necessitava practicar l’anglès, i em va proposar que hi anés amb ella un mes. La idea no va ser ni meva ni dels meus pares, i això té una explicació. A la meva família (i, en general, al meu poble) no hi ha gran tradició d’estudiar llengües estrangeres. Hi ha una gran oferta de clubs esportius per practicar futbol, handbol, hoquei, bàsquet, tenis... (en fi, coses per a les quals jo no estic gaire dotat), però fa molt pocs anys que les escoles d’idiomes tenen èxit. De fet, a mi les llengües no m’havien despertat gaire interès fins el meu estiu de l’anglès. La meva professora d’anglès de 3r d’E.S.O fins i tot em va recomanar que no hi anés a Anglaterra perquè no tenia el nivell suficient i no ho aprofitaria. Sort que no li vaig fer cas. 3 cursos més tard va tornar a ser la meva professora d’anglès i es va quedar bocabadada amb el meu nivell. Em va preguntar com m’ho havia fet i vaig tenir ganes de respondre-li “No fent-te cas a tu!”

L’experiència no hauria pogut ser més positiva, ni la família amb qui vaig estar més encantadora. Vaig aprendre més durant aquell més que en tots els anys que havia estat estudiant. Recordo que des del moment en què vaig decidir fer el viatge vaig sentir una gran motivació per una llengua que abans no em deia res, i vaig descobrir el poder d’aquesta motivació. Estudiava perquè sí, perquè volia saber-ne més per quan anés a Huddersfield; aprenia jo sol el que no ens ensenyaven a l’institut com un repte personal. Tota allò va suposar un canvi radical en mi, una revelació (que bíblic que m’ha quedat això!)

El curs següent em vaig plantejar anar a classes d’anglès fora de l’institut, però finalment ni ho vaig fer. Com que a l’octubre ja me n’havia penedit, el curs següent no ho vaig dubtar ni un segon i vaig anar tot sol a l’acadèmia Pentacenter, a la qual no puc deure més coneixements. M’hi vaig apuntar tot sol, sense que ningú m’acompanyés, perquè jo volia aprendre! La Martha, la meva professora nadiua va ser la millor que havia tingut fins aleshores. Tot i que jo notava que estava una mica cremada de tants nens sense ganes d’aprendre abandonats pels seus pares a l’acadèmia esperant que els introduïssin una llengua al cervell, a mi em va semblar excel·lent que només ens parlés en anglès, a diferència de les professores que havia tingut fins llavors. Les classes consistien en seguir la metodologia d’algun llibre pensat per a la preparació dels exàmens de Cambridge. Per això, a classe es treballaven totes les destreses que requerien les proves. Estudiàvem gramàtica, cosa que jo agraïa a diferència dels meus companys, lèxic, comprensió lectora i oral i redacció, i la professora intentava acabar la classe amb alguna conversa en grup o exercicis orals per parelles. Un pack complet! Una altra cosa que valoro d’aquella escola és que tots els professors eren nadius, i això obliga els estudiants a parlar només la llengua estrangera a classe.

Aquell any em vaig treure el PET, i el següent el First Certificate. Els exàmens de Cambridge es van convertir en el meu repte personal, i a segon de carrera em vaig treure l’Advanced sense haver assistit a classes de preparació. Ara només em queda el Proficency i els meus plans són apuntar-me al British Council, reprendre les classes que tan trobo a faltar i emmarcar el títol.