De teories lingüístiques

Tot repassant les diverses teories lingüístiques que més m’han marcat l’ensenyament de llengües, tinc la sensació d’haver tingut la sort (o la desgràcia) d’haver tingut experiències amb totes elles.

El model lingüístic que m’han ensenyat, com a mínim des que vaig començar a aprendre gramàtica, és l’estructural. Sobretot pel que fa a la sintaxi, la manera d’analitzar i de classificar els element de l’oració era de tendència força estructural en l’estudi de totes les llengües que he estudiat. Tanmateix, tinc la sensació que potser caldria distingir (i de fet els continguts de l’assignatura ja ho fan així) entre la metodologia emprada i la teoria lingüística ensenyada. Tinc aquesta sensació quan penso que potser alguns dels exercicis que vaig repetir fins a la sacietat estudiant anglès poden tenir un origen en la gramàtica tradicional tot i basar-se en la concepció estructural del llenguatge. Em refereixo als exercicis de redacció formal i de traducció de frases que em feien fer ja a l’institut però fins i tot també a la Universitat de Liverpool, on en un examen de francès havia de traduir unes oracions de l’anglès al francès i viceversa. Igualment, també la metodologia ha estat en alguns casos més lligada als mètodes comunicatius tot i combinar-se amb l’estructuralisme i no amb la lingüística textual o l’anàlisi del discurs.

Tot i això, la Gramàtica Tradicional ja havia entrat en la meva vida a l’institut durant les classes de Llatí i Grec del batxillerat. Aprendre’m unes regles gramaticals que mai podia posar en pràctica i traduir textos clàssics em va aportar més aviat pocs coneixements (la prova n’és que ja no en recordo pràcticament res). La meva memòria no és tan efectiva com a mi m’agradaria, i per poder memoritzar les declinacions del llatí recordo que vaig penjar-ne una còpia a la porta del meu armari. No és que me les estudiés cada matí mentre em vestia, però si les volia consultar m’era força més fàcil.

Quan hi penso, crec que el meu primer contacte amb el generativisme va ser la dialectologia generativa i la seva connexió amb la fonètica i fonologia generatives, que van ser un dels temes clau de les classes de català del meu batxillerat. En aquell moment no m’ho plantejava (i potser la meva professora tampoc), però la concepció que cada dialecte d’una llengua tingui un sistema fonètic i fonològic independent és una cosa força recent! El meu contacte amb el generativisme, se centra, però, dins els estudis de Lingüística d’aquesta universitat, on ja vaig intuir des del primer moment que els lingüistes havien descobert alguna cosa nova mentre jo analitzava en forma d’arbres morfosintàctics oracions subordinades a l’institut i ningú m’ho havia explicat.

Pel que fa a la lingüística textual, vaig començar a entrar-hi en contacte ja durant el batxillerat a les classes de llengua castellana, on eren tema d’estudi principal les funcions del llenguatge i la coherència i la cohesió en l’anàlisi de textos escrits. Més endavant, les assignatures d’anàlisi del discurs i de pragmàtica de Traducció i de Lingüística havien d’aprofundir molt més en la matèria.

Tanmateix, he tingut també molts mestres i professors de l’antiga escola, i sovint la metodologia i els exercicis de les classes tenien una aire una mica carca i, segur que com dirien alguns experts moderns, també antipedagògic. Vaig tenir a l’escola una professora temuda per tots per la seva disciplina de ferro i la seva afició per fer copiar els alumnes. No cali ni tan sols portar-se malament per haver de copiar el verb to be deu cops, ja que les copies eren una part fonamental de la seva metodologia. Ens feia tenir una llibreta només per a les copies, la qual cosa em recorda la tendència conductista dels exercicis de repetició i memorització, que amb mi no han funcionat mai gaire.

Escollir una teoria lingüística per sobre de les altres seria difícil perquè totes m’han aportat coneixements i punts de vista que m’han permès apropar-me al llenguatge de maneres noves. Possiblement els més reveladors, tant pel moment en què m’han arribat com per l’aire d’innovació amb que ho han fet, han estat la gramàtica generativa i la lingüística del text. Tanmateix, la lingüística estructural no la puc descartar ni en puc renegar. En el fons, considero que a mi em va bé tenir una pauta inicial i una categorització radical dels elements per entendre una llengua quan es tracta d’una de nova. En els primers estadis de l’aprenentatge la considero adequada. De totes maneres, tinc la sensació que el millor aprenentatge serà aquell en què es combinin de manera sàvia els millors mètodes relacionats amb cada teoria lingüística de manera que es cobreixin tots els àmbits del coneixement d’una llengua (orals i escrits i de comprensió i producció) adquirint la millor competència (sona bé, eh? El repte és, de ben segur, dur-ho a la pràctica!). El contacte amb tantes tendències diferents també m’ha fet entendre la relativitat de totes les descripcions del llenguatge. En definitiva, gairebé tota visió pot ser bona si té un bon raonament i una bona justificació al darrere.