the story goes on

S'ha acabat l'experiència del blog d'aquesta assignatura, i he de dir que estic gratament sorprès de com tota la reflexió que el procés ha implicat m'ha fet aprendre sobre l'ensenyament de llengües i sobre mi mateix.

Em vull despedir d'aquesta web compartint amb vosaltres una cita que m'ha arribat a les mans fa ben poc i que ens farà riure a tots alhora que és força pertinent en el context d'aquesta assignatura:

"Un home qui parle trois langues est trilingue. Un home que parle deux langues est bilingue. Un home que ne parle qu'une langue est anglais."
[Claude Gagnière]

Us vull desitjar a tots molta sort en tots els vostres projectes i un estiu molt saludable. Ha estat un gran plaer compartir amb tots aquesta assignatura.

Fins la pròxima!

Exàmens, exàmens...

Començo la darrera tasca d’aquest blog. És curiós que sigui precisament sobre exàmens, ara que ja els tinc a sobre sense saber ni com ni perquè. Parlem d’exàmens llargs: estic agafant una costum estranya i una mica masoquista amb els exàmens de llengües. Com que fa dos anys que no n’estudio perquè la Lingüística no m’ho permet, cada juny des del de 2005 m’he presentat a algun d’aquests exàmens oficials maratonians: 2005 – CAE; 2006 – Certificat d’aptitud EOI anglès; 2007 – Certificat de cicle elemental EOI francès (del qual encara no tinc la nota). Tinc la sensació que és una bona manera d’obligar-me a mantenir algun tipus de contacte amb els idiomes que he estudiat i no sentir que els estic oblidant. Però per ser sincers, són un mala jugada més que no pas una mostra de la competència lingüística.

Aquests són, sens dubte, els exàmens més llargs que he fet mai. Tots ells (i també hi compto el PET i el FCE) m’han produït un mal de cap intens que no m’he pogut treure de sobre durant la resta del dia. Un examen és, per mi, una de les principals fonts d’estrès i neguit; aquests exàmens de certificat no són un examen, en són tres o quatre de seguits = triple estrès! I després suma-hi una altra mitja hora pel dia que has d’anar a fer la prova oral. Una de les deficiències del plantejament d’aquests exàmens és, per a mi, que el límit de temps no està ben calculat (o jo sóc molt lent, que també pot ser). Sobretot en el CAE, vaig tenir seriosos problemes per acabar a temps els exercicis de reading, i em vaig horroritzar a mi mateix veient-me obligat a emplenar més de 5 caselles de manera aleatòria sense ni tan sols haver llegit l’enunciat! Teòricament, no estan del tot mal plantejats: són vàlids perquè analitzen la producció lingüística dels estudiants i fiables perquè els resultats d’aquests tests corregits per ordinadors són pràcticament irrefutables. Però jo no estic tan segur que demostrin tot el que l'estudiant és capaç de fer amb aquella llengua.

Per mi, els exàmens més injustos que he fet mai són els de traducció. Ja sé que aquests no són exàmens de llengües, però alguna cosa hi tenen a veure. La Miren ja n’ha parlat en el seu blog i hi estic totalment d’acord. Hi ha coses que es poden avaluar amb una prova final, però la competència traductora no n’és una. Els exàmens que he fet a la facultat són el més allunyat d’una situació professional real de traducció. Hauria preferit haver de lliurar una traducció curta cada setmana i una de llarga com a projecte final que no pas haver de fer els exàmens tan horribles que he hagut de passar.

L’examen de llengües més important que he viscut mai va ser el CAE. Per mi era un repte personal molt important; amb ell m’havia de demostrar a mi mateix que no m’havia de sentir insegur mai més amb l’anglès perquè estava seguint el camí adequat i progressava com ho havia de fer. És l’examen d’anglès del nivell més elevat que he fet mai. Em vaig preparar tot sol per la prova amb els materials que em van deixar a l’acadèmia on havia estudiat anglès a la Seu, i realment ho vaig fer a consciència.

Els meus nervis quan es tracta d’afrontar un examen són d’allò més exagerats. Amb el temps i la pràctica (que cada cop és més extensa), han anat perdent força perquè vaig entenent que no obtenir els resultats esperats d’un exercici sovint injust per definició no és el pitjor que em pot passar a la vida. El que em fa posar més nerviós és la sensació que no seré capaç de recordar tots els conceptes en les preguntes més teòriques o que no tindré temps per respondre tots els exercicis (hi ha gent per qui això no és cap problema, però per mi sí que ho és!). El meu recurs contra els nervis: respirar profundament unes quantes vegades i mirar per la finestra buscant alguna cosa que em faci sentir més tranquil i segur (i em distregui una mica, de passada...). Alguna idea?

La veritat és que no sóc de tot dolent fent exàmens de llengües. Els exercicis d’opció múltiple, per exemple, no són només qüestió de coneixement, sinó també d’experiència i estratègia. Quan n’has fet molts, ja saps com va la cosa i a quines coses has d’estar atent per trobar la resposta.

Aules, companys i horaris

He estudiat llengües en moltes aules diferents, i de totes elles destacaria característiques positives i negatives. Crec que no he vist mai cap aula que pugui considerar l’aula més ben acondicionada possible; quan he estat en una aula amb una bona distribució, sovint ha esta una aula sense dotació dels aparells necessaris per fer exercicis amb enregistraments (tot i que és cert que la invenció dels radiocassets portàtils soluciona algunes mancances). També he vist aules dotades d’una quantitat de tecnologia tan gran que no hi ha cap format d’enregistrament audiovisual que no s’hi pugui reproduir, però aquestes han estat alhora aules amb una distribució del mobiliari més aviat poc efectiva. Només una aula de les que he visitat ho tenia gairebé tot: TV, reproductor de CD, DVD, cassette, un munt de materials i un mobiliari (taules i cadires) que es podien desplaçar fàcilment per la classe i col·locar de la manera més convenient a cada activitat. L’aula de la meva acadèmia d’anglès només tenia una pega: era en una planta baixa (com tota l’acadèmia, que era en un local comercial) i la paret que donava al carrer era tota de vidre (amb unes franges translúcides perquè no es veiés tot des de fora), de manera que des de dins se sentien tots els sorolls, crits i converses del carrer, a banda dels copets que els nens hi fumien obtenint una gran satisfacció que jo no podia entendre i que m’indignava. Sort que les classes eren d’allò més interessants i no parava molta atenció als sorolls del carrer.

En definitiva, una classe d’idiomes perfectament acondicionada ha de disposar de tots els aparells necessaris per als materials audiovisuals i ha de tenir una distribució mal·leable que permeti adaptar els pupitres a cada activitat (tot i que crec que la millor distribució és la del semicercle perquè permet a tots els estudiants veure’s tots els uns als altres i propicia la interacció en grup). A més, si està ben aïllada dels sorolls de l’exterior ja es tracta d’una aula Fantabulosa!

La relació amb els companys d’un curs d’idiomes (ara m’adono que sovint parlo només de L2, i és que, de fet, és el que més conec. A més, no crec que es puguin barrejar certs conceptes d’ensenyament d’L1 amb els d’ensenyament d’L2) és un punt importantíssim pel que fa a la motivació dels estudiants (una motivació que ja he dit que em sembla també vital). Amb les metodologies més comunicatives i els enfocaments més cooperativistes que estan ara en boga, la relació amb els companys és molt important. Cal sentir-se còmode i desinhibit dins el grup, capaç de fer el ridícul sense por i de treballar en grup amb qualsevol dels companys. Quan la bona relació s’estén fora de l’aula i el contacte i el bon rotllo es mantenen sovint això és molt més fàcil (sobretot per aquells que som més tímids i que ens costa més obrir-nos als altres). De fet, vull aprofitar per proposar una cerveseta al Flaherty demà, després de l’última classe de teoria. Amb el que hem treballat per aquesta assignatura ens ho mereixem, i l’experiència em diu que les relacions són molt més disteses a l’altra banda de la plaça Joaquim Xirau.

Jo recordo amb molta il·lusió el grup amb què anava a classe durant el meu intensiu d’estiu d’un mes a Anglaterra. El meu aprofitament de l’estada va ser tan alt, en part, perquè la nostra participació a classe era molt dinàmica i divertida i no sentíem vergonya de parlar els uns davant els altres.

He tingut dues experiències en cursos intensius de 20 hores setmanals amb classes tots els matins: una a Huddersfield i una a Dijon. Els dos van ser experiències molt enriquidores personalment i lingüísticament. Sempre recomanaria aquest tipus de cursos per perfeccionar qualsevol idioma, i la gran quantitat d’hores de classe no em sembla cap problema. Et fan concentrar-te molt en la llengua i t’obliguen a usar-la sovint alhora que et permeten avançar ens uns dies el que et podria costar setmanes en condicions normals en una escola d’idiomes amb 4 hores setmanals.

I ja que parlem dels horaris, defenso els matins per sobre de tot! És que jo necessito que m’obliguin a llevar-me aviadet... que tinc més aviat poca autodisciplina i als matins no hi ha qui em tregui d’entre els llençols. Si l’activitat comença aviat, després tinc tota la tarda per la resta de coses que hagi de fer, mentre que amb les classes per la tarda, no aprofito el matí perquè em llevo tard i he de treballar de nit, anar a dormir tard i tornar-me a llevar tard i... un peix que es mossega la cua!

Cogito, ergo sum

Deia el text que acompanyava aquesta foto en una pàgina d’estil Vikipèdia sobre el conductisme:

“El profesor segmenta el conocimiento en unidades objetivables ordenadas según criterios de aumento progresivo del nivel de dificultad para transmitirlo a los estudiantes.”

El paper dels estudiants està ben clar: completament passiu. La cosa, com hem vist, ha anat canviat amb el temps, però jo crec que de tot el que ha passat sempre en queden marques. Del conductisme encara es conserven les petjades en molts camins però, per sort, hem estat capaços de veure-hi més enllà.

Intentant recordar tot el meu procés en l’aprenentatge de llengües, em fa la sensació que l’evolució del meu procés ha seguit un camí similar al de la psicologia dels últims 60 o 70 anys. El contacte més radical amb el conductisme el vaig tenir, principalment, durant la primera etapa del meu aprenentatge: a l’escola primària. Ja he parlat d’una mestra, la R.O., que només volia que copiéssim 10 vegades cada setmana els verbs to be, have, i el pretèrit plusquamperfet de subjuntiu del verb cantar (si encara no me’l sé ara, és per alguna raó). No tot era així a la meva escola; també vaig tenir una professora que, amb un titella anomenat Pepito, en presència del qual només es podia parlar castellà, ens amenitzava les classes de castellà al primer curs.

Parlem de psicologia! (em sento com un peix fora de la peixera; per sort, hi ha coses en les quals no cal ser un expert per poder posar cullerada): la Psicologia ha demostrat que pensem i que la nostra ment segueix uns determinats processos cognitius que ens permeten interactuar els uns amb els altres i adquirir coneixements. Sort de les teories cognitives; sinó, encara ens creuríem tots que naixem amb la ment buida com una closca de cacauet.

Gairebé com tothom en aquest curs, amb les diverses experiències que hem tingut amb l’ensenyament de llengües (i l’ensenyament en general), m’ha tocat, doncs, tastar una gran diversitat de mètodes i teories. Tanmateix, el fet d’haver nascut en un moment concret m’ha fet tenir més contacte amb el Cognitivisme i el Construtivisme. Al cap i a la fi, eren i són les tendències principals quan a mi m’ha tocat seure de cara a la pissarra. Pel que fa al Socioconstructivisme, he estat més aviat en contacte amb la teoria que no pas amb la pràctica, sobretot en aquesta facultat.

Una teoria per mi? Em fa la sensació que el més sensat és donar suport al Socioconstruccionisme perquè és la teoria més moderna i recull l’herència dels èxits de les anteriors. Em sembla que és la que més s’adequa al nostre context històric i ens pot permetre donar resposta a plantejaments futurs. Dins l’aula, sembla que pot donar molt joc gràcies a la importància de la interacció entre uns i altres i de l’ús de la llengua en un context social real i actual.

el meu ventall lingüístic

Recullo la proposta d'un dels debats del Moodle de l'assignatura i m'he decidit a dibuixar el meu propi ventall lingüístic. La idea del Guillaume de dissenyar-lo amb el Paint de Windows funciona! Tanmateix, quan me'l miro, em fa una mica de vergonya. N'he vist de molt més variats i divertits entre els companys.
De totes maneres, m'agrada imaginar com serà d'aquí a 10 anys... Prometo tornar-lo a fer. Comparar-los pot ser molt divertit!

De teories lingüístiques

Tot repassant les diverses teories lingüístiques que més m’han marcat l’ensenyament de llengües, tinc la sensació d’haver tingut la sort (o la desgràcia) d’haver tingut experiències amb totes elles.

El model lingüístic que m’han ensenyat, com a mínim des que vaig començar a aprendre gramàtica, és l’estructural. Sobretot pel que fa a la sintaxi, la manera d’analitzar i de classificar els element de l’oració era de tendència força estructural en l’estudi de totes les llengües que he estudiat. Tanmateix, tinc la sensació que potser caldria distingir (i de fet els continguts de l’assignatura ja ho fan així) entre la metodologia emprada i la teoria lingüística ensenyada. Tinc aquesta sensació quan penso que potser alguns dels exercicis que vaig repetir fins a la sacietat estudiant anglès poden tenir un origen en la gramàtica tradicional tot i basar-se en la concepció estructural del llenguatge. Em refereixo als exercicis de redacció formal i de traducció de frases que em feien fer ja a l’institut però fins i tot també a la Universitat de Liverpool, on en un examen de francès havia de traduir unes oracions de l’anglès al francès i viceversa. Igualment, també la metodologia ha estat en alguns casos més lligada als mètodes comunicatius tot i combinar-se amb l’estructuralisme i no amb la lingüística textual o l’anàlisi del discurs.

Tot i això, la Gramàtica Tradicional ja havia entrat en la meva vida a l’institut durant les classes de Llatí i Grec del batxillerat. Aprendre’m unes regles gramaticals que mai podia posar en pràctica i traduir textos clàssics em va aportar més aviat pocs coneixements (la prova n’és que ja no en recordo pràcticament res). La meva memòria no és tan efectiva com a mi m’agradaria, i per poder memoritzar les declinacions del llatí recordo que vaig penjar-ne una còpia a la porta del meu armari. No és que me les estudiés cada matí mentre em vestia, però si les volia consultar m’era força més fàcil.

Quan hi penso, crec que el meu primer contacte amb el generativisme va ser la dialectologia generativa i la seva connexió amb la fonètica i fonologia generatives, que van ser un dels temes clau de les classes de català del meu batxillerat. En aquell moment no m’ho plantejava (i potser la meva professora tampoc), però la concepció que cada dialecte d’una llengua tingui un sistema fonètic i fonològic independent és una cosa força recent! El meu contacte amb el generativisme, se centra, però, dins els estudis de Lingüística d’aquesta universitat, on ja vaig intuir des del primer moment que els lingüistes havien descobert alguna cosa nova mentre jo analitzava en forma d’arbres morfosintàctics oracions subordinades a l’institut i ningú m’ho havia explicat.

Pel que fa a la lingüística textual, vaig començar a entrar-hi en contacte ja durant el batxillerat a les classes de llengua castellana, on eren tema d’estudi principal les funcions del llenguatge i la coherència i la cohesió en l’anàlisi de textos escrits. Més endavant, les assignatures d’anàlisi del discurs i de pragmàtica de Traducció i de Lingüística havien d’aprofundir molt més en la matèria.

Tanmateix, he tingut també molts mestres i professors de l’antiga escola, i sovint la metodologia i els exercicis de les classes tenien una aire una mica carca i, segur que com dirien alguns experts moderns, també antipedagògic. Vaig tenir a l’escola una professora temuda per tots per la seva disciplina de ferro i la seva afició per fer copiar els alumnes. No cali ni tan sols portar-se malament per haver de copiar el verb to be deu cops, ja que les copies eren una part fonamental de la seva metodologia. Ens feia tenir una llibreta només per a les copies, la qual cosa em recorda la tendència conductista dels exercicis de repetició i memorització, que amb mi no han funcionat mai gaire.

Escollir una teoria lingüística per sobre de les altres seria difícil perquè totes m’han aportat coneixements i punts de vista que m’han permès apropar-me al llenguatge de maneres noves. Possiblement els més reveladors, tant pel moment en què m’han arribat com per l’aire d’innovació amb que ho han fet, han estat la gramàtica generativa i la lingüística del text. Tanmateix, la lingüística estructural no la puc descartar ni en puc renegar. En el fons, considero que a mi em va bé tenir una pauta inicial i una categorització radical dels elements per entendre una llengua quan es tracta d’una de nova. En els primers estadis de l’aprenentatge la considero adequada. De totes maneres, tinc la sensació que el millor aprenentatge serà aquell en què es combinin de manera sàvia els millors mètodes relacionats amb cada teoria lingüística de manera que es cobreixin tots els àmbits del coneixement d’una llengua (orals i escrits i de comprensió i producció) adquirint la millor competència (sona bé, eh? El repte és, de ben segur, dur-ho a la pràctica!). El contacte amb tantes tendències diferents també m’ha fet entendre la relativitat de totes les descripcions del llenguatge. En definitiva, gairebé tota visió pot ser bona si té un bon raonament i una bona justificació al darrere.

experiència com a aprenent de llengües - darrera i última part!

Descriu el millor professor de llengües que has tingut mai i el pitjor. Per què els consideres el millor i el pitjor?

M’agrada que em facis aquesta pregunta, Daniel! Sobretot perquè no sé ben bé què respondre. He tingut professors de totes menes, així que intentaré explicar alguna experiència positiva i alguna de negativa com a aprenent.

Crec que he tingut força sort amb els meus professors de llengua. Conservo bons records de gairebé tots. D’aquells que aprecio com a professors recordo que m’agradaven les seves classes perquè, tot i que els continguts fossin sempre un repte nou, el seu dinamisme i la passió per la llengua que traspuaven em feien tenir ganes d’aprendre’m la lliçó de memòria.

En canvi, sé que la raó per la qual la L.F. em va fer avorrir el francès va ser que tots érem conscient que ella no tenia cap interès en donar-nos aquella classes. Sabíem que tenia una aversió profunda i explícita per tots nosaltres, i el menyspreu que ens professava ens feia venir ganes de no assistir a les seves classes. De fet, encara li he sentit a dir algun cop recentment que no en suporta ni un de la nostra promoció. L’ambient de la classe era crispat i la seva actitud ben amarga. En aquelles condicions no es podia aprendre res. Només vam aprendre a desenvolupar alguna estratègia per poder aprovar l’examen que ens pensava posar.

La motivació dels estudiants es nodreix de moltes coses, però un interès personal especial i un professor dinàmic i apassionat per la seva matèria hi fan molt.