De teories lingüístiques

Tot repassant les diverses teories lingüístiques que més m’han marcat l’ensenyament de llengües, tinc la sensació d’haver tingut la sort (o la desgràcia) d’haver tingut experiències amb totes elles.

El model lingüístic que m’han ensenyat, com a mínim des que vaig començar a aprendre gramàtica, és l’estructural. Sobretot pel que fa a la sintaxi, la manera d’analitzar i de classificar els element de l’oració era de tendència força estructural en l’estudi de totes les llengües que he estudiat. Tanmateix, tinc la sensació que potser caldria distingir (i de fet els continguts de l’assignatura ja ho fan així) entre la metodologia emprada i la teoria lingüística ensenyada. Tinc aquesta sensació quan penso que potser alguns dels exercicis que vaig repetir fins a la sacietat estudiant anglès poden tenir un origen en la gramàtica tradicional tot i basar-se en la concepció estructural del llenguatge. Em refereixo als exercicis de redacció formal i de traducció de frases que em feien fer ja a l’institut però fins i tot també a la Universitat de Liverpool, on en un examen de francès havia de traduir unes oracions de l’anglès al francès i viceversa. Igualment, també la metodologia ha estat en alguns casos més lligada als mètodes comunicatius tot i combinar-se amb l’estructuralisme i no amb la lingüística textual o l’anàlisi del discurs.

Tot i això, la Gramàtica Tradicional ja havia entrat en la meva vida a l’institut durant les classes de Llatí i Grec del batxillerat. Aprendre’m unes regles gramaticals que mai podia posar en pràctica i traduir textos clàssics em va aportar més aviat pocs coneixements (la prova n’és que ja no en recordo pràcticament res). La meva memòria no és tan efectiva com a mi m’agradaria, i per poder memoritzar les declinacions del llatí recordo que vaig penjar-ne una còpia a la porta del meu armari. No és que me les estudiés cada matí mentre em vestia, però si les volia consultar m’era força més fàcil.

Quan hi penso, crec que el meu primer contacte amb el generativisme va ser la dialectologia generativa i la seva connexió amb la fonètica i fonologia generatives, que van ser un dels temes clau de les classes de català del meu batxillerat. En aquell moment no m’ho plantejava (i potser la meva professora tampoc), però la concepció que cada dialecte d’una llengua tingui un sistema fonètic i fonològic independent és una cosa força recent! El meu contacte amb el generativisme, se centra, però, dins els estudis de Lingüística d’aquesta universitat, on ja vaig intuir des del primer moment que els lingüistes havien descobert alguna cosa nova mentre jo analitzava en forma d’arbres morfosintàctics oracions subordinades a l’institut i ningú m’ho havia explicat.

Pel que fa a la lingüística textual, vaig començar a entrar-hi en contacte ja durant el batxillerat a les classes de llengua castellana, on eren tema d’estudi principal les funcions del llenguatge i la coherència i la cohesió en l’anàlisi de textos escrits. Més endavant, les assignatures d’anàlisi del discurs i de pragmàtica de Traducció i de Lingüística havien d’aprofundir molt més en la matèria.

Tanmateix, he tingut també molts mestres i professors de l’antiga escola, i sovint la metodologia i els exercicis de les classes tenien una aire una mica carca i, segur que com dirien alguns experts moderns, també antipedagògic. Vaig tenir a l’escola una professora temuda per tots per la seva disciplina de ferro i la seva afició per fer copiar els alumnes. No cali ni tan sols portar-se malament per haver de copiar el verb to be deu cops, ja que les copies eren una part fonamental de la seva metodologia. Ens feia tenir una llibreta només per a les copies, la qual cosa em recorda la tendència conductista dels exercicis de repetició i memorització, que amb mi no han funcionat mai gaire.

Escollir una teoria lingüística per sobre de les altres seria difícil perquè totes m’han aportat coneixements i punts de vista que m’han permès apropar-me al llenguatge de maneres noves. Possiblement els més reveladors, tant pel moment en què m’han arribat com per l’aire d’innovació amb que ho han fet, han estat la gramàtica generativa i la lingüística del text. Tanmateix, la lingüística estructural no la puc descartar ni en puc renegar. En el fons, considero que a mi em va bé tenir una pauta inicial i una categorització radical dels elements per entendre una llengua quan es tracta d’una de nova. En els primers estadis de l’aprenentatge la considero adequada. De totes maneres, tinc la sensació que el millor aprenentatge serà aquell en què es combinin de manera sàvia els millors mètodes relacionats amb cada teoria lingüística de manera que es cobreixin tots els àmbits del coneixement d’una llengua (orals i escrits i de comprensió i producció) adquirint la millor competència (sona bé, eh? El repte és, de ben segur, dur-ho a la pràctica!). El contacte amb tantes tendències diferents també m’ha fet entendre la relativitat de totes les descripcions del llenguatge. En definitiva, gairebé tota visió pot ser bona si té un bon raonament i una bona justificació al darrere.

experiència com a aprenent de llengües - darrera i última part!

Descriu el millor professor de llengües que has tingut mai i el pitjor. Per què els consideres el millor i el pitjor?

M’agrada que em facis aquesta pregunta, Daniel! Sobretot perquè no sé ben bé què respondre. He tingut professors de totes menes, així que intentaré explicar alguna experiència positiva i alguna de negativa com a aprenent.

Crec que he tingut força sort amb els meus professors de llengua. Conservo bons records de gairebé tots. D’aquells que aprecio com a professors recordo que m’agradaven les seves classes perquè, tot i que els continguts fossin sempre un repte nou, el seu dinamisme i la passió per la llengua que traspuaven em feien tenir ganes d’aprendre’m la lliçó de memòria.

En canvi, sé que la raó per la qual la L.F. em va fer avorrir el francès va ser que tots érem conscient que ella no tenia cap interès en donar-nos aquella classes. Sabíem que tenia una aversió profunda i explícita per tots nosaltres, i el menyspreu que ens professava ens feia venir ganes de no assistir a les seves classes. De fet, encara li he sentit a dir algun cop recentment que no en suporta ni un de la nostra promoció. L’ambient de la classe era crispat i la seva actitud ben amarga. En aquelles condicions no es podia aprendre res. Només vam aprendre a desenvolupar alguna estratègia per poder aprovar l’examen que ens pensava posar.

La motivació dels estudiants es nodreix de moltes coses, però un interès personal especial i un professor dinàmic i apassionat per la seva matèria hi fan molt.

esperiència com a aprenent de llengües - darrera part?

Després d’uns quants dies de desconnexió amb aquest blog, reprenc les meves narracions. No m’hi vull estendre molt, però voldria parlar també del meu aprenentatge del francès, ja que no ho vaig fer en la meva última entrada. Durant els dos cursos de batxillerat em vaig matricular a francès com a 2ª llengua estrangera perquè m’estava plantejant estudiar Traducció i Interpretació i sabia que necessitava un altra idioma. La professora que vaig tenir durant aquells dos anys tenia un estil força dinàmic i, tot i que sabia que la meitat de la classes no n’havia estudiat mai, ens parlava sempre en francès. Això em va ajudar molt a entrenar la meva oïda. El contingut de les classes era gairebé sempre gramatical perquè necessitàvem aquells coneixements per començar a poder fer alguna cosa. Per això, no podíem fer gaires exercicis comunicatius i d’expressió oral; no teníem prou nivell. Ara m’adono que podria haver aprofitat les classes molt més si m’hi hagués dedicat més, millor i amb més interès. Ja n’he parlat d’això, de com d’important considero que és sentir passió per allò que s’estudia per poder-ho aprendre bé.

Vaig estudiar dos anys més de francès a la facultat (els 2 darrers cursos de la carrera no tenen contingut de llengua, només de traducció i ara no tinc temps per assistir a classes suplementàries). Aquí hi he tingut professors de tota mena. Els objectius principals de les classes de llengua estrangera de Traducció i Interpretació són que els estudiants ampliïn el seu domini de l’expressió oral i escrita que necessiten per la traducció i la interpretació i que tinguin millor coneixement de la llengua i la seva gramàtica. El problema, però, és que cada tres mesos canviem de professor i de temari, i, tot i que sembla que hi ha una continuïtat, cada professor té un estil diferent que fa que cada trimestre sigui realment una assignatura nova. Cada professor posa l’èmfasi en coses diferents i la manca d’unicitat fa que cada trimestre acabem aprenent a fer les coses que més hem treballat amb un o altre professor per aprovar la seva assignatura conscients que hi ha temes tractats en assignatures anteriors que no tenim del tot resolts. En definitiva, les classes de llengua estrangera dels estudis de TiI no són la nostra millor escola, sinó que ens serveixen per cobrir l’expedient (i mai millor dit).

Tot i que considero que he après molt de francès en aquesta facultat i recordo positivament alguns dels professors, el procés que més ha marcat el meu aprenentatge va ser, com en el cas de l’anglès, un viatge. Després del segon curs de la facultat, i conscient que les classes de francès s’havien acabat per a mi perquè començava a estudiar TiI i Lingüística alhora i no em quedaria temps, vaig fer una escapada a França, a la universitat de Dijon per fer-hi un curs de 15 dies de francès i civilització francesa (m’hi hauria pogut quedar un mes però m’havia compromès a donar unes classes particulars d’anglès a un grapat de nens —i a alguns de no tan nens). A banda de l’experiència personal que va suposar compartir aquell campus buit amb uns 200 estudiants de tot el món, el contacte amb la llengua d’una manera tan continuada i el seu ús acadèmic per tractar de temes no únicament de llengua sinó també de història i literatura va ser fantàstic. Em va permetre aconseguir superar la fase de pànic a dir una sola paraula en la llengua estrangera i descobrir que era capaç de parlar i de no avergonyir-me dels meus errors i de, alhora, localitzar-los. És un punt d’inflexió en l’aprenentatge d’un idioma que ja havia patit amb l’anglès, i em vaig poder sentir orgullós de mi mateix per primer cop parlant en francès. Tanmateix, tal i com explica l’Helena Arroyo en el seu blog sobre quan va anar a Alemanya, la llengua amb què ens comunicàvem entre els joves estudiants era l’anglès, amb què tots teníem més fluïdesa que amb el francès. Vaig parlar tan una llengua com l’altra, però tot i que sé que hauria pogut aprofundir més en el francès, no em penedeixo de res. D’anglès també en vaig aprendre, que el carrer també és una bona escola!