De teories lingüístiques

Tot repassant les diverses teories lingüístiques que més m’han marcat l’ensenyament de llengües, tinc la sensació d’haver tingut la sort (o la desgràcia) d’haver tingut experiències amb totes elles.

El model lingüístic que m’han ensenyat, com a mínim des que vaig començar a aprendre gramàtica, és l’estructural. Sobretot pel que fa a la sintaxi, la manera d’analitzar i de classificar els element de l’oració era de tendència força estructural en l’estudi de totes les llengües que he estudiat. Tanmateix, tinc la sensació que potser caldria distingir (i de fet els continguts de l’assignatura ja ho fan així) entre la metodologia emprada i la teoria lingüística ensenyada. Tinc aquesta sensació quan penso que potser alguns dels exercicis que vaig repetir fins a la sacietat estudiant anglès poden tenir un origen en la gramàtica tradicional tot i basar-se en la concepció estructural del llenguatge. Em refereixo als exercicis de redacció formal i de traducció de frases que em feien fer ja a l’institut però fins i tot també a la Universitat de Liverpool, on en un examen de francès havia de traduir unes oracions de l’anglès al francès i viceversa. Igualment, també la metodologia ha estat en alguns casos més lligada als mètodes comunicatius tot i combinar-se amb l’estructuralisme i no amb la lingüística textual o l’anàlisi del discurs.

Tot i això, la Gramàtica Tradicional ja havia entrat en la meva vida a l’institut durant les classes de Llatí i Grec del batxillerat. Aprendre’m unes regles gramaticals que mai podia posar en pràctica i traduir textos clàssics em va aportar més aviat pocs coneixements (la prova n’és que ja no en recordo pràcticament res). La meva memòria no és tan efectiva com a mi m’agradaria, i per poder memoritzar les declinacions del llatí recordo que vaig penjar-ne una còpia a la porta del meu armari. No és que me les estudiés cada matí mentre em vestia, però si les volia consultar m’era força més fàcil.

Quan hi penso, crec que el meu primer contacte amb el generativisme va ser la dialectologia generativa i la seva connexió amb la fonètica i fonologia generatives, que van ser un dels temes clau de les classes de català del meu batxillerat. En aquell moment no m’ho plantejava (i potser la meva professora tampoc), però la concepció que cada dialecte d’una llengua tingui un sistema fonètic i fonològic independent és una cosa força recent! El meu contacte amb el generativisme, se centra, però, dins els estudis de Lingüística d’aquesta universitat, on ja vaig intuir des del primer moment que els lingüistes havien descobert alguna cosa nova mentre jo analitzava en forma d’arbres morfosintàctics oracions subordinades a l’institut i ningú m’ho havia explicat.

Pel que fa a la lingüística textual, vaig començar a entrar-hi en contacte ja durant el batxillerat a les classes de llengua castellana, on eren tema d’estudi principal les funcions del llenguatge i la coherència i la cohesió en l’anàlisi de textos escrits. Més endavant, les assignatures d’anàlisi del discurs i de pragmàtica de Traducció i de Lingüística havien d’aprofundir molt més en la matèria.

Tanmateix, he tingut també molts mestres i professors de l’antiga escola, i sovint la metodologia i els exercicis de les classes tenien una aire una mica carca i, segur que com dirien alguns experts moderns, també antipedagògic. Vaig tenir a l’escola una professora temuda per tots per la seva disciplina de ferro i la seva afició per fer copiar els alumnes. No cali ni tan sols portar-se malament per haver de copiar el verb to be deu cops, ja que les copies eren una part fonamental de la seva metodologia. Ens feia tenir una llibreta només per a les copies, la qual cosa em recorda la tendència conductista dels exercicis de repetició i memorització, que amb mi no han funcionat mai gaire.

Escollir una teoria lingüística per sobre de les altres seria difícil perquè totes m’han aportat coneixements i punts de vista que m’han permès apropar-me al llenguatge de maneres noves. Possiblement els més reveladors, tant pel moment en què m’han arribat com per l’aire d’innovació amb que ho han fet, han estat la gramàtica generativa i la lingüística del text. Tanmateix, la lingüística estructural no la puc descartar ni en puc renegar. En el fons, considero que a mi em va bé tenir una pauta inicial i una categorització radical dels elements per entendre una llengua quan es tracta d’una de nova. En els primers estadis de l’aprenentatge la considero adequada. De totes maneres, tinc la sensació que el millor aprenentatge serà aquell en què es combinin de manera sàvia els millors mètodes relacionats amb cada teoria lingüística de manera que es cobreixin tots els àmbits del coneixement d’una llengua (orals i escrits i de comprensió i producció) adquirint la millor competència (sona bé, eh? El repte és, de ben segur, dur-ho a la pràctica!). El contacte amb tantes tendències diferents també m’ha fet entendre la relativitat de totes les descripcions del llenguatge. En definitiva, gairebé tota visió pot ser bona si té un bon raonament i una bona justificació al darrere.

experiència com a aprenent de llengües - darrera i última part!

Descriu el millor professor de llengües que has tingut mai i el pitjor. Per què els consideres el millor i el pitjor?

M’agrada que em facis aquesta pregunta, Daniel! Sobretot perquè no sé ben bé què respondre. He tingut professors de totes menes, així que intentaré explicar alguna experiència positiva i alguna de negativa com a aprenent.

Crec que he tingut força sort amb els meus professors de llengua. Conservo bons records de gairebé tots. D’aquells que aprecio com a professors recordo que m’agradaven les seves classes perquè, tot i que els continguts fossin sempre un repte nou, el seu dinamisme i la passió per la llengua que traspuaven em feien tenir ganes d’aprendre’m la lliçó de memòria.

En canvi, sé que la raó per la qual la L.F. em va fer avorrir el francès va ser que tots érem conscient que ella no tenia cap interès en donar-nos aquella classes. Sabíem que tenia una aversió profunda i explícita per tots nosaltres, i el menyspreu que ens professava ens feia venir ganes de no assistir a les seves classes. De fet, encara li he sentit a dir algun cop recentment que no en suporta ni un de la nostra promoció. L’ambient de la classe era crispat i la seva actitud ben amarga. En aquelles condicions no es podia aprendre res. Només vam aprendre a desenvolupar alguna estratègia per poder aprovar l’examen que ens pensava posar.

La motivació dels estudiants es nodreix de moltes coses, però un interès personal especial i un professor dinàmic i apassionat per la seva matèria hi fan molt.

esperiència com a aprenent de llengües - darrera part?

Després d’uns quants dies de desconnexió amb aquest blog, reprenc les meves narracions. No m’hi vull estendre molt, però voldria parlar també del meu aprenentatge del francès, ja que no ho vaig fer en la meva última entrada. Durant els dos cursos de batxillerat em vaig matricular a francès com a 2ª llengua estrangera perquè m’estava plantejant estudiar Traducció i Interpretació i sabia que necessitava un altra idioma. La professora que vaig tenir durant aquells dos anys tenia un estil força dinàmic i, tot i que sabia que la meitat de la classes no n’havia estudiat mai, ens parlava sempre en francès. Això em va ajudar molt a entrenar la meva oïda. El contingut de les classes era gairebé sempre gramatical perquè necessitàvem aquells coneixements per començar a poder fer alguna cosa. Per això, no podíem fer gaires exercicis comunicatius i d’expressió oral; no teníem prou nivell. Ara m’adono que podria haver aprofitat les classes molt més si m’hi hagués dedicat més, millor i amb més interès. Ja n’he parlat d’això, de com d’important considero que és sentir passió per allò que s’estudia per poder-ho aprendre bé.

Vaig estudiar dos anys més de francès a la facultat (els 2 darrers cursos de la carrera no tenen contingut de llengua, només de traducció i ara no tinc temps per assistir a classes suplementàries). Aquí hi he tingut professors de tota mena. Els objectius principals de les classes de llengua estrangera de Traducció i Interpretació són que els estudiants ampliïn el seu domini de l’expressió oral i escrita que necessiten per la traducció i la interpretació i que tinguin millor coneixement de la llengua i la seva gramàtica. El problema, però, és que cada tres mesos canviem de professor i de temari, i, tot i que sembla que hi ha una continuïtat, cada professor té un estil diferent que fa que cada trimestre sigui realment una assignatura nova. Cada professor posa l’èmfasi en coses diferents i la manca d’unicitat fa que cada trimestre acabem aprenent a fer les coses que més hem treballat amb un o altre professor per aprovar la seva assignatura conscients que hi ha temes tractats en assignatures anteriors que no tenim del tot resolts. En definitiva, les classes de llengua estrangera dels estudis de TiI no són la nostra millor escola, sinó que ens serveixen per cobrir l’expedient (i mai millor dit).

Tot i que considero que he après molt de francès en aquesta facultat i recordo positivament alguns dels professors, el procés que més ha marcat el meu aprenentatge va ser, com en el cas de l’anglès, un viatge. Després del segon curs de la facultat, i conscient que les classes de francès s’havien acabat per a mi perquè començava a estudiar TiI i Lingüística alhora i no em quedaria temps, vaig fer una escapada a França, a la universitat de Dijon per fer-hi un curs de 15 dies de francès i civilització francesa (m’hi hauria pogut quedar un mes però m’havia compromès a donar unes classes particulars d’anglès a un grapat de nens —i a alguns de no tan nens). A banda de l’experiència personal que va suposar compartir aquell campus buit amb uns 200 estudiants de tot el món, el contacte amb la llengua d’una manera tan continuada i el seu ús acadèmic per tractar de temes no únicament de llengua sinó també de història i literatura va ser fantàstic. Em va permetre aconseguir superar la fase de pànic a dir una sola paraula en la llengua estrangera i descobrir que era capaç de parlar i de no avergonyir-me dels meus errors i de, alhora, localitzar-los. És un punt d’inflexió en l’aprenentatge d’un idioma que ja havia patit amb l’anglès, i em vaig poder sentir orgullós de mi mateix per primer cop parlant en francès. Tanmateix, tal i com explica l’Helena Arroyo en el seu blog sobre quan va anar a Alemanya, la llengua amb què ens comunicàvem entre els joves estudiants era l’anglès, amb què tots teníem més fluïdesa que amb el francès. Vaig parlar tan una llengua com l’altra, però tot i que sé que hauria pogut aprofundir més en el francès, no em penedeixo de res. D’anglès també en vaig aprendre, que el carrer també és una bona escola!

experiència com a aprenent de llengües - segona part

El tema d’avui són les llengües segones. A l’escola reglada hi vaig estudiar primer anglès i després també francès com a llengües segones. D’anglès en vaig estudiar durant deu anys, mentre que de francès només en vaig estudiar durant dos, els dos darrers de la meva estada a l’institut. Al llarg de tots aquests anys, recordo que he seguit molts mètodes diferents i que hi ha moltes coses que m’han explicat més vegades de les necessàries i moltes altres que no m’han explicat suficientment. El problema principal que recordo de les classes d’anglès a partir de l’E.S.O és que a tots els grups hi havia estudiants amb nivells molt diferents i a les classes uns s’avorrien mentre el professors explicava per vintena vegada allò que uns ja sabien i altres no volien aprendre. La intenció dels professors solia ser treballar tots els aspectes de la llengua (escrits, orals, de producció i de comprensió), fent especial incidència en la gramàtica. L’aprofitament de les classes era, però, baixíssim per culpa de la diversitat de nivells entre els estudiants i la desmotivació que regnava a l’aula.Sempre m’ha semblat preocupant el nivell de llengua estrangera del nostre país, que està a la cua del rànking europeu.

Després he seguit estudiant aquestes dues llengües durant els dos primers anys de carrera, però aquest ja és el segon curs en què no assisteixo a classes de llengua estrangera perquè ja no en tinc a la facultat i no tinc temps per fer-ne fora. El tema m’està començant a preocupar perquè no voldria perdre el que he après, que m’ha costat molt arribar al nivell que tinc.

El meu aprenentatge d’aquestes llengües ha tingut en ambdós casos un punt d’inflexió que ha estat la visita a un país de parla d’aquestes llengües. D’aquest tema ja n’heu parlat en alguns dels vostres blogs i crec que tots hem coincidit en valorar que aquest és un exercici imprescindible en l’aprenentatge d’una llengua estrangera. El meu primer viatge el vaig fer quan tenia 14 anys a Huddersfield, al nord d’Anglaterra. La meva tieta (per cert, acabo de descobrir que tiet i tieta no estan acceptats pel diccionari normatiu i en canvi oncle i tia sí i m’he endut una sorpresa... coses de la normativa... jo que sempre ho havia dit així convençut que estava bé...) té una feina que l’obliga a viatjar molt i necessitava practicar l’anglès, i em va proposar que hi anés amb ella un mes. La idea no va ser ni meva ni dels meus pares, i això té una explicació. A la meva família (i, en general, al meu poble) no hi ha gran tradició d’estudiar llengües estrangeres. Hi ha una gran oferta de clubs esportius per practicar futbol, handbol, hoquei, bàsquet, tenis... (en fi, coses per a les quals jo no estic gaire dotat), però fa molt pocs anys que les escoles d’idiomes tenen èxit. De fet, a mi les llengües no m’havien despertat gaire interès fins el meu estiu de l’anglès. La meva professora d’anglès de 3r d’E.S.O fins i tot em va recomanar que no hi anés a Anglaterra perquè no tenia el nivell suficient i no ho aprofitaria. Sort que no li vaig fer cas. 3 cursos més tard va tornar a ser la meva professora d’anglès i es va quedar bocabadada amb el meu nivell. Em va preguntar com m’ho havia fet i vaig tenir ganes de respondre-li “No fent-te cas a tu!”

L’experiència no hauria pogut ser més positiva, ni la família amb qui vaig estar més encantadora. Vaig aprendre més durant aquell més que en tots els anys que havia estat estudiant. Recordo que des del moment en què vaig decidir fer el viatge vaig sentir una gran motivació per una llengua que abans no em deia res, i vaig descobrir el poder d’aquesta motivació. Estudiava perquè sí, perquè volia saber-ne més per quan anés a Huddersfield; aprenia jo sol el que no ens ensenyaven a l’institut com un repte personal. Tota allò va suposar un canvi radical en mi, una revelació (que bíblic que m’ha quedat això!)

El curs següent em vaig plantejar anar a classes d’anglès fora de l’institut, però finalment ni ho vaig fer. Com que a l’octubre ja me n’havia penedit, el curs següent no ho vaig dubtar ni un segon i vaig anar tot sol a l’acadèmia Pentacenter, a la qual no puc deure més coneixements. M’hi vaig apuntar tot sol, sense que ningú m’acompanyés, perquè jo volia aprendre! La Martha, la meva professora nadiua va ser la millor que havia tingut fins aleshores. Tot i que jo notava que estava una mica cremada de tants nens sense ganes d’aprendre abandonats pels seus pares a l’acadèmia esperant que els introduïssin una llengua al cervell, a mi em va semblar excel·lent que només ens parlés en anglès, a diferència de les professores que havia tingut fins llavors. Les classes consistien en seguir la metodologia d’algun llibre pensat per a la preparació dels exàmens de Cambridge. Per això, a classe es treballaven totes les destreses que requerien les proves. Estudiàvem gramàtica, cosa que jo agraïa a diferència dels meus companys, lèxic, comprensió lectora i oral i redacció, i la professora intentava acabar la classe amb alguna conversa en grup o exercicis orals per parelles. Un pack complet! Una altra cosa que valoro d’aquella escola és que tots els professors eren nadius, i això obliga els estudiants a parlar només la llengua estrangera a classe.

Aquell any em vaig treure el PET, i el següent el First Certificate. Els exàmens de Cambridge es van convertir en el meu repte personal, i a segon de carrera em vaig treure l’Advanced sense haver assistit a classes de preparació. Ara només em queda el Proficency i els meus plans són apuntar-me al British Council, reprendre les classes que tan trobo a faltar i emmarcar el títol.

La meva experiència com a aprenent de llengües - 1a entrega

Tota la meva vida fins als 18 va transcórrer a La Seu d’Urgell, un poble dels Pirineus lleidatans situat en una vall gran i plana des d’on es pot accedir a l’estreta carretera d’Andorra. Ara que ja no hi passo gaires dies a l’any, valoro els paisatges de la meva infància d’una manera molt més diferent, admiro més la seva bellesa. Us hi recomano una visita! A la foto es veu de fons la Serra del Cadí, el paisatge que més trobo a faltar.

La qüestió és que tota la meva vida lingüística està lligada a aquest mateix lloc, i això hi té, com és obvi, gran incidència. La meva llengua d’escolarització va ser el català, que és també la meva llengua materna. A casa només hi he parlat català, i sort en vaig tenir dels meus avis materns, uns emigrants de Conca que em van parlar castellà de petit. Vaig descobrir que aquesta llengua existia abans que me la comencessin a ensenyar a l’escola, de manera que la patacada no va ser tan forta. Tots coneixem històries d’amics que van viure durant uns quants anys en la feliç ignorància de la situació lingüística del nostre país.

Curiosament, conservo pocs records de la meva escolarització a l’escola primària. Tinc la sensació d’haver passat per aquella època com un nen distret que invertia més hores imaginant històries fantàstiques de móns llunyans amb la mirada fora la finestra que no pas parant atenció al que passava a la classe. Del pati sí que en tinc de records, però. Dels dos últims cursos de primària també en tinc molts més records. Vaig tenir a una professora altament temuda per tots els nens i nenes de l’escola: la Ramona. Amb ella, vaig passar moltes hores del pati tancat a classe amb els meus companys fent matemàtiques; fins i tot recordo haver fet matemàtiques durant tot un dia sencer en lloc de les assignatures que tocaven. Ara m’adono que vaig aprendre molt amb ella, però segueixo sense compartir els seus mètodes. Treballàvem amb por.

Recordo també que aleshores solia sentir els grans a parlar sobre que a les escoles no ens ensenyaven a llegir, ni en veu alta ni en silenci, i ara crec que tenien raó. No recordo que mai es donés gran importància en ensenyar-nos a llegir, a pronunciar i a vocalitzar. Sempre que la mestra (gairebé sempre eren dones) volia fer llegir algun estudiant escollia la mateixa, la N.T., que no necessitava practicar la lectura oralitzada com els altres. Ella ja en sabia i a la mestra li encantava escoltar-la. A banda dels meus traumes infantils generats a l’escola, recordo que els dictats eren molt freqüents i que els nostres errors d’ortografia no es corregien amb el temps perquè la correcció només era una penalització per cada error, no una explicació de què era el que havíem de fer per no repetir els errors.

Crec que tinc molts menys records de la meva alfabetització precisament perquè la vaig tenir en la meva llengua materna. La llengua adquirida com a llengua materna està assimilada d’una manera inconscient, no com les L2. Vull dir que crec que tinc molts més records del meu aprenentatge de les L2 perquè requereixen un altre tipus d’aprenentatge, un altre esforç. Què us sembla? És que ara m’està començant a preocupar no tenir gaires records del català que vaig aprendre a l’escola!!

expectatives sobre l'assignatura

Com a estudiant de la llicenciatura en Lingüística, vaig matricular aquesta assignatura perquè és troncal dels meus estudis. Tanmateix, no crec que això hagi d’excloure necessàriament (com es podria entendre de “La vas matricular perquè ‘tocava’ o tens algun interès especial?”) el fet que hi tingui algun interès especial. De fet, tinc la sensació que si no l’hagués hagut de cursar obligatòriament, hi hauria demanat una plaça de totes maneres. El tema m’interessa especialment perquè he tingut alguns petits contacte amb el món de l’ensenyament i he descobert com n’és d’apassionant aquest acte educatiu. La gratificació de veure que algú s’alegra d’haver descobert alguna cosa que tu li has ensenyat és molt gran! I alhora és apassionant descobrir com n’és de difícil mantenir l’atenció dels alumnes, la seva motivació el control de la classe quan el grup és gran. Crec que per això he titulat el meu blog el repte de l’ensenyament. Les meves experiències m’han fet adonar-me de moltes coses i han fet canviar la meva opinió sobre la figura dels docents en molts aspectes. He après a valorar molt més la dificultat de la seva feina i també a relativitzar la seva posició. No són parents llunyans d’Adolph Hitler (més endavant arribaré a la conclusió que abans pensava això perquè a l’escola primària vaig tenir una professora que segurament sí que n’era de parenta d’algun dictador), i tot i que tenen una autoritat dins l’aula, no són ni castigadors ni repressors ni tampoc els únics responsables del fracàs escolar i intel·lectual d’alguns.

Com que no només sóc en aquesta universitat com a estudiant de Lingüística sinó també de Traducció, crec que si no hagués decidit optar per la via de la simultaneïtat d’estudis i hagués seguit només amb els de Traducció, hi ha assignatures de la llicenciatura de Lingüística que hauria cursat com a lliure elecció. Definitivament aquesta n’és una. No descarto l’ensenyament entre les meves possibilitats professionals, però la meva experiència m’està demostrant precisament la meva manca d’experiència, i sento que en aquesta assignatura hi podria trobar mecanismes i informació per saber quina és la direcció més apropiada en cada moment dins i fora de l’aula. Una de les meves pors principals cada cop que m’he posat davant d’un grup (que han esta sempre d’edats infantils entre els 6 i els 12 anys, uns grups que no considero fàcils de portar) és el temor a no saber com controlar la situació, a perdre el control i a no poder captar l’atenció dels nens ni incentivar la seva motivació. Ja sé que aquest no és un curs de psicopedagogia infantil, però espero trobar-hi informació que m’ajudi en aquests aspectes.

M’agradaria que les sessions d’aquesta assignatura se centressin no només en la metodologia dins de l’aula sinó també fora de l’aula. Crec que la preparació d’una classe per part del professor és tan important com la seva capacitat de conduir la sessió, i espero que les dues facetes del docent es tractin a l’assignatura.

M’agradaria que a classe tractéssim les diverses escoles teòriques i pràctiques que hi ha hagut en el camp de l’ensenyament de llengües, que es presentessin les divergències principals entre l’ensenyament de primeres i segones llengües en funció de la combinatòria lingüística dels estudiants. Intueixo que no és el mateix ensenyar una llengua dins que fora del país on és nadiua, no tampoc ensenyar-la a persones per qui és primera o segona o segons si les finalitats de l’aprenentatge són més o menys específiques. En definitiva, espero rebre informació sobre com es resol tota aquesta complexitat situacional amb què es pot haver d’enfrontar un professor de llengua.

Tota aquesta informació crec que hauria de ser present a les classes magistrals, mentre que els seminaris potser s’haurien de dedicar més a la reflexió crítica en grup de les teories presentades a les classes magistrals. La idea que va sorgir a la primera sessió de seminari de preparar individualment una classe o una unitat didàctica i dur-la a terme en els seminaris em va semblar molt edificant, però sóc conscient que no és aquesta la finalitat de l’assignatura perquè no som en un curs de formació de professorat. Tot i que donaria suport a aquesta proposta, entenc que no es pugui dur a terme, però em guardo la idea!

PS: Moltes gràcies pels vostres comentaris al meu primer post! M'han fet molta il·lusió! Com has dit tu Cristina, això incita a la verborrea eh! Tinc més rotllo que una persiana!

primers passos...

Aquesta és la primera entrada del meu primer contacte amb el món dels blogs. He de confessar que mai m'havia despertat massa interès la idea de crear-me un blog, ja que sempre m'ha semblat més aviat pretenciós el fet de publicar les meves reflexions íntimes esperant que algú considerarà important llegir-ho. Tanmateix, tot sovint m'ha resultat estranyament divertit donar un cop d'ull als blogs dels altres i fer el xafarder sota la impunitat de la red, així que crec que hauré de canviar d'opinió sobre aquestes vitàcores virtuals. Fins i tot diria que aquesta assignatura serà l'excusa perfecta per trencar els meus prejudicis.

Tan bon punt tingui una estona, iniciaré les meves reflexions sobre l'assignatura. De moment, tanco la meva primera entrada amb una nova sensació estranyament divertida: em sento orgullós d'haver creat el meu primer blog!